La vall de Sant Daniel


Obra:Llast (p. 67-69)
Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

La vall de Sant Daniel

 

Tothom ho deia, sembla un pessebre,

sí, amb el riuet, el pont,

les cases arraulides sota teulats humils,

i el camí que s'hi endinsa, que va fins al convent.

La gent deia el convent, que això de monestir

era poc de pessebre.

I, darrere la tanca, l'hort i els fruiters,

amb les regues de bròquils i de cols

i les de crisantems, i els ametllers

i els nesprers, i les monges amb el seu hàbit negre.

Això es veu des de dalt,

baixant a Sant Daniel pel camí pedregós

que et du fins a la font d'en Pericot,

aquella que, en els temps que la val era arcàdica,

rajava un oli pur que guardava una serp

que duia un diamant, gros com un ou,

sempre a la boca.

Després venia un jardí amb uns grans cedres,

venien camps petits i, anant cap a l'esquerra,

el cementiri, una altra tanca, blanca,

i uns xiprers revellits, d'un verd fosquíssim,

del tot escabellats.

I, anant cap a la dreta, una plaça amagada,

voltada de verdor, on tocaven sardanes,

i, més cap a la dreta, penjada sobre el riu,

la font d'en Fita,

on tothom s'aturava una estona. I la vall

encara anava enllà. A poc a poc es feia més salvatge

—i això és un dir, està clar—,

hi havia un clap de castanyers espessos,

un mas amb una torre, i un altre amb dos pallers,

enfilat dalt d'un marge,

i, encara, un bosquet d'alzines corpulentes,

la font més amagada, la dels Lleons, i em sembla

que ja no sap ningú per què això els Lleons.

L'aigua era clara i fresca,

i vessava abundant d'un broc de ferro,

gustosa d'humitat, d'olor de fulles molles,

de falguereta i de falzies bordes,

de molsa de vellut esquitxada de perles.

I anant per l'altra banda, per la del cementiri,

la font del Ferro, d'aigua ferruginosa,

una mica picant,

i el camí s'emboscava i pujaves amunt

—no res, un pensament—,

i ja es veia el castell de Campdorà,

daurat pel sol.

Pro la vall era humida,

era una vall perduda, tancada, solitària.

Al bon temps hi cantaven

els rossinyols vesprals, quan hi florien

pèsols d'olor, blauets i gladioles,

entre aquells blats altíssims

d'un juny que ja mai més no tornarà.

Als fondals emboscats,

xuclamel i vidalba s'hi trenaven amb somnis

d'idil·lis i futur.

S'hi feia fosc aviat, per això antigament

en deien Vall Ombrosa,

i era una vall feliç, feliç per oblidada,

lluny del neguit passiu de la ciutat propera,

ciutat que t'esperava quan, als captards d'estiu,

ja tard, amb una garba

de flors

boscanes, perfumades,

tornaves de passeig i t'acollia

amb el so vellutat de les seves campanes.