Cor hermós, obert de nit i de dia...


Obra:Prosa (p. 704-706)
Municipi:Folgueroles
Comarca:Osona

testing image

Cor hermós, obert de nit i de dia a mes sedentes mirades, ja no tornaré a llegir en tu. Cor melancòlic i trist, ja mos pobres versos no poran alegrar-te més, ja mes oracions no trobaran les teves ales per a volar al cel.

Ja no tinc mare! Que trista és aqueixa paraula que mai m'havia dit i que ara em martelleja el cor cada punt i hora!

No sé si desagraden al Criador les llàgrimes plorades per una persona que ell nos ha arrencat dels braços, mes no ens deu haver prohibit lo plorar, a sa cativa fillada, lo bon Jesús, ell que ho feia tant i tant, com diuen los evangelistes. Davant del sepulcre de Llàtzer plorà també la mort, i no era pas la mort d'una mare, com és la que jo ploro; i després, que no són pas llàgrimes de recança, que són sols d'enyorament. [...]

Quan coneguérem que se'ns havia de morir i fora, li administràrem los Sants Sagraments, posàrem a la paret del seu davant una imatge de la Mare de Déu dels Dolors que havia escoltades la meitat de les seves oracions i de les del meu pare, i en ses tremoloses mans un santcristo, que estrengué i besà amorosament com a espòs de què no havia d'apartar-se més. Ara, aquest santcristo, que, rosat amb sos petons, rebí de ses mans amoroses, amb l'intent de no despenjar-me'l mai un punt, lo porto sobre mon pit perquè li placi inspirar-me en ma darrera hora lo que ella li deia tan de cor, per a què, dient-li jo també, mori d'amor de Déu, si pot ser entre sos braços.

A falla d'altre capellà, per ser al cor de la nit, i fent al mateix temps, amb prou neguit meu, sa voluntat darrera, de la millor manera que sabia aní preparant la seva ànima pel terrible trànsit de l'eternitat. I com dóna forces Nostre Senyor si les hi demanam de cor, ni a ma llengua tosca i mal enraonada li faltaren paraules d'amor i resignació per a anar-li dient —bé que no eren necessàries, puix ella me n'ensenyava a mi de més enceses—, ni fins a l'extrem de l'agonia les llàgrimes que procurava ofegar m'aturaren de fer res de lo que hauria fet estant amb tota la serenitat i força d'enteniment.[...]

L'endemà i l'endemà passat de morir li férem los funerals i cap d'any, amb gran assistiment d'amics i parents, i l'enterraren entremig del xifrer del cementiri i la iglésia, quatre passes endavant del gòtic sepulcre del llessamí, a on no em desagradaria fer-li companyia quan s'acluquen mos ulls al darrer son. Apar que el fosser s'haja inspirat.

M'he estat uns quants dies a casa per a aconsolar al pare i germans. Però quan penso, com vostè, «ja no tinc mare», que no sentiré mai més la veu aimada que m'adormia al bressol —que si bé no cantava ja gaire, però tot m'omplia encara, i em semblava talment sentir un ressò dels càntics de l'àngel de la ignocència que, molts anys ha, no em deu abrigar ja sota ses ales—, quan penso que no em contarà ja més rondalles de reis i comtes, ni em parlarà de cançons i divins —que era el genre de poesia popular que més estimava—, quan penso que no porà endreçar més mos passos i volades la dona que amb la llet me féu mamar la poesia, que no regarà l'herbeta de l'amor de Déu la que me l'ha plantada en la mala terra de mon cor, en lloc d'aconsolar-los, encara necessito de consolació.

De vegades, estant distret, m'afigurava sentir lo torn que ella solia fer rodar, però m'adonava tot seguit que era el d'alguna veïna amiga seva; me feia la il·lusió de veure-la en un racó de cambra o a rans de foc atiant la llenya, o amb lo llibret als dits. Però ni mos ulls la veien ni mes orelles la sentien; sols mon cor la sent com me diu des del cel que no l'enyore, puix està més bé que jo en lo paradís de Déu.