Li agradava el romanticisme del sepulcre...


Comarca:Alt Penedès

En el panteó número 11 hi ha la tomba de Manuel Milà i Fontanals. Arran de la inauguració el 1912 del monument que Vilafranca li dedicà a la seva memòria es publicà un número especial de la revista "Acció" amb tot d'escrits de to necrològic. Reproduïm el poema de Josep Franquesa i Gomis (Barcelona, 1855-1930) i un fragment del discurs de Carme Karr (Barcelona, 1865-1943). El 17 de setembre de 1944, Eugeni d'Ors va ser proclamat fill adoptiu de Vilafranca. Va morir a l'ermita de Sant Cristòfol de Vilanova i la Geltrú el 25 de setembre de 1954. De primer, fou soterrat en un nínxol corrent. Després, en compliment de la seva darrera voluntat, es col·locà el taüt a la tomba de la romàntica Matilde, una parenta morta en el segle XIX per un tret d'un revolucionari. Davant de la tomba amb un espectacular àngel, figura mítica i simbòlica tan estimada per Xènius, podem llegir dos textos d'Enric Jardí (Barcelona, 1924 - Barcelona, 1998) i Rosa Fabregat (Cervera, 1933) que fan referència al lloc i a la voluntat de ser-hi enterrat. Davant la tomba d'Antoni Massanell, que queda molt a prop de la de l'Eugeni d'Ors i del panteó de Manuel Milà i Fontanals, podem llegir aquest poema epitafi. Es tracta d'un sonet d'estructura anglesa escrit per Antoni Massanell, en el qual el poeta explicita la seva vinculació amb Vilafranca del Penedès; en efecte, una vegada la mort li arribi, el seu desig és el d'ésser enterrat allà on ha tingut les seves experiències vitals més importants, on "hem après

testing image
Veu de Laura Vilardell:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/KrDBX04pP3m43kTbFnmA.mp3

Li agradava el romanticisme del sepulcre i del cementiri de Vilafranca i l'encant senyorívol que es desprèn d'aquella població, que, aparentment, només és una capital agrícola, però que ha adquirit d'altra part tanta significació en l'espiritualitat catalana per l'obra acomplerta pels seus fills egregis com Penyafort, Milà, Llorens o Torras. Això era el que el satisfeia més de tot. «La maternidad de nuestra Villafranca quiso un día, no ha mucho, extenderse generosamente hasta mí. Dijeron allí, voces demasiado amigas, que yo me lo había ganado. Pero yo en la intimidad de mi conciencia me inclino atrevidamente a sentir que también ella, la clara urbe, se lo había ganado. A fuerza de engendrar tantos hombres ilustres había llegado a una situación valorativa en que la asimilación a un nacimiento en ella debía ser considerada como un altísimo honor».