Ofrena rural


Municipi:Arbúcies
Comarca:La Selva

testing image

Ofrena rural

 

Dona Maria d'Arimells,

única aimia

del Cavaller Guerau, sense castells

fora d'un casolà castell de poesia:

més fort que tres segells,

vostre llavi em segellaria.

 

De l'era estant de Liost,

s'albiren dotze carenes.

Al capdavall d'un llargarut congost,

una cala s'adorm, jaç de sirenes.

Nosaltres tenim al rost

perdius que d'un rosari de fusta passen denes.

 

Entre gatoses un camí s'esmuny,

arrecerat del sol a mitja tarda.

Mena al serrat on us trobí pel juny,

entre fonolls parada i olivarda.

Un ginebre llampat no gaire lluny

com un senglar felló feia basarda.

 

La vostra casa presideix la vall.

Com d'una griva l'aterrada tofa,

de la teulada minva l'esquenall

i, plomissall dispers, cada paller s'aclofa.

L'arc de l'eixida fa el darrer badall

i té la pollancreda el ritme d'una estrofa.

 

El casal de Liost és un castell roquer

escamarlat sobre un penyal que s'esllavissa.

Cingla el penyal, com si fos un corser,

un alzinar, dura malla ferrissa.

Al front llueix com una divisa un esparver

que roquerols esplomissa.

 

La casa d'Arimells diu que s'esbalaí,

flairosa de les herbes de la prada.

A l'ombra eixuta d'un pi

prospera la llocada.

La casa d'Arimells té la vida al molí,

que li manté l'anomenada.

 

Si el casal nostre és el castell del sol,

de vostra casa en dic el palau de la lluna.

L'un és la llum, el vent, l'estol

d'un alzinar sense vedruna.

L'altra és farina a casa i boira al corriol

i fullatge caduc a la llacuna.

 

Llebres pasturen pel vostre quintà,

llebres d'esquerpa tirada.

Si les aborda el ca

i les erreu de bursada,

no trigaran a collar

pels rasos de Liost on l'herba és arranada.

 

Liost amunt la fageda subtil

vibra del vent de l'altura.

S'entortolliga d'espàrbols el fil

que una argentina moixera tortura.

Passa el tudó viril

que en, un pollancre d'Arimells s'atura.

 

Com seguiria, l'esguard,

d'aquell tudó la volada tan neta!

La meva amor, si pogués, celaria covard,

en el seu pit, decorada naveta.

I li diria: —Cap al tard

vés a l'ampit d'aquella finestreta.

 

Vós sou, Dona Maria d'Arimells,

de mon castell poètic sobirana.

Per Vós no té cantells.

la graciosa parla catalana.

Els mots en vostre llavi són joiells

i cada gemma grana.

 

Ací teniu, mal fet,

un enfilall de rústegues pedretes.

El vostre Cavaller, retret,

no gosa barrejar-se amb els poetes.

Ells tiren flors, amb un aire discret,

i, el Cavaller, sagetes.