Ratafia


Obra:Prosa (p. 599)
Municipi:Arbúcies
Comarca:La Selva

testing image

Ratafia

 

Si no sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. Mes, abans d'esbadir lo nom, parlem de la cosa.

Què és ratafia? És una aiguardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d'Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d'aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Aixís, mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, aixís ho fan los pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

Ara vejam de què li ve aqueix nom, tan estrany com lo licor mateix.

Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s'hi trobaren tres del seus bisbes, lo de Vic, lo de Barcelona i l'arquebisbe de Tarragona, esbrinant i aclarint algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d'enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masiaire alguna cosa per a fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.

La beguda era nova per ells, i els agrada, com sol agradar a tots los qui la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—: com se diu?

—És una beguda que nosaltres nos fem -respongué el masover.

—I no té nom? -replica un dels bisbes.

—Jo no n'hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-1'hi nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssem un que fos com lo segell del tractat que acabam de fer, aqueix verament seria el millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica fins que un d'ells se donà un colp de mà al front dient: —Rata fiat (queda firmat)

Amb l'aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l'acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb ell és conegut en totes bandes.