Fins a mitja tarda, sí.


Obra:Visions de Catalunya III. (p. 114-116)
Comarca:Gironès

testing image

Fins a mitja tarda, sí. Pels voltants de les quatre —ai, hores batalleres!— sento al fons de la clotada veus humanes. Els moments són d'angoixa, però també d'agalivança. L'ós, arrapat a la soca del noguer, pega fortes estrebades a risc de fer-me perdre l'equilibri i rebatre'm daltabaix. Faig un crit d'auxili... i aviat compareix aquell mateix minyó més prim que una candela, el qual, en veure l'ós, pega un bot acrobàtic, se li dispara l'escopeta i es deixa anar a tomballons rost avall. La fera el segueix, sí, el segueix tot fent gambiroles i mostrant entre les dents el meu termos que lluu com un coltell.

I aleshores, lliure de tot perill, davallo de la meva talaia i amb quatre gambades em poso dins el dolç aixopluc de l'ermitatge dels Àngels. Hi arribo panteixant, encara que sencer. No dic groc com la cera perquè la meva cara és tota negra del sutge i de la carbonissa del bosc incendiat. Brava aventura, oi?

A la nit, mentre sopo a l'escó de la llar, conto a l'ermità la meva epopeia amb l'ós, i ell —l'ermità— m'escolta no sé si amb silenci o bé amb murrieria. Quan he acabat la contalla, l'home, llavors, obre la boca. Alto: la fera no és tan terrible com jo afirmo. Ell sap de cert que s'ha escapat d'uns saltimbanquis; ell sap com dos i dos fan cinc que la bestiola és mansa, domesticada i benigna per bé que bastant amiga de la broma i de la guimbarda. Això em fereix l'amor propi.

—Si és així com vós dieu—li replico tot picat—, ¿com és que ha empaitat aquell minyó amenaçant-lo amb el meu termos?

L'ermità es pica la pipa a la sola de l'espardenya, hi cala foc, xucla, llança una bona fumarada, acluca els ullets i em diu com aquell qui ho digués a la paret:

—Home... Jo crec que l'encalçava perquè li fes el favor de destapar-lo.