El vent que vinclava les canyes de la riba...


Obra:En la pell d'un mort (p. 19)
Municipi:Salt
Comarca:Gironès

testing image

El vent que vinclava les canyes de la riba arrossegava també plàstics i cartrons pels carrers. Agafat a la barana, notava com ens picava l'esquena i ens bufava la roba. Tot d'una, va collir de terra un paper que la ventada feia córrer. El va llegir i me'l va ensenyar: «Vota Nació Nostra. Catalunya no és musulmana». Després se'l va guardar a la butxaca i va respirar fondo. Des de l'altra banda del parc de les Deveses arribava una olor industrial de cafè. El confortava, es notava que li era familiar. Un torrent cabalós sempre et convida a acostar-t'hi més. Cada cop més a prop, la mà estirada, a punt de tocar l'aigua. Pare, has vist allò? El crit li va destarotar els pensaments. Sí, ho havia vist. Sota el petit pont que travessava el rec i conduïa als horts treballats, l'aigua feia ballar una màniga. A dins de la màniga, una mà. Un glop va desencallar la màniga i de sota el pont en va començar a sortir una forma humana. Un altre glop i el cos sencer va baixar bressat pel corrent. Era un home, ho vam poder veure bé mentre passava davant nostre. Panxa enlaire, despullat. El cap, verd de llot, els ulls mig mossegats pels cucs que devien habitar el canal. Un segon després, ja se l'havia endut el rec. No hem vist res, entesos?, va manar ell. I, sobretot, no li explicarem a ningú que ho hem vist, ho va reblar tot seguit alçant la veu, sense saber que, d'alguna manera, era el seu propi cadàver el que acabàvem de veure passar.