La Gassol havia estat una de les primeres fàbriques tèxtils...


Obra:En la pell d'un mort (p. 205-206)
Indret:La Gassol
Municipi:Salt
Comarca:Gironès

testing image

La Gassol havia estat una de les primeres fàbriques tèxtils instal·lades a Salt per aprofitar el pas de l'aigua. No havia tingut tanta sort com la Coma Cros, ningú l'havia restaurada i ara només en quedaven les restes abandonades a tocar la sèquia Monar. Parets brutes a punt de caure, finestres amb reixes rovellades, esquerdes i verdet pertot arreu. Una part de l'antiga nau, però, havia estat condicionada per una empresa que encara mantenia en funcionament una petita central elèctrica. Se sentia el brunziment de les màquines properes i l'espetec llunyà de les pilotes de goma que els antiavalots encara disparaven al barri vell. Al cel ja s'hi veia la forma mal dibuixada de la lluna. Una paret de pedra d'un metre i mig d'alçada separava les aigües del canal i el carrer. M'hi vaig enfilar i aquesta corda fluixa em va conduir fins a una de les finestres de l'antiga fàbrica. L'havien enrajolada i hi havien posat una reixa, però el pas del temps havia afeblit els materials i no van resistir els meus cops de colze. El forat que va quedar era prou ample per passar-hi. Vaig enviar la bossa a dins, vaig agafar impuls i vaig saltar com si em llancés de cap a una piscina. Un munt de runa va amortir la caiguda. Tot fosc. Només la fressa de fons de la central elèctrica. Gairebé a les palpentes, vaig travessar els antics tallers com si em guiessin les rialles de les velles teixidores i vaig seguir el passadís que conduïa al que segurament havien estat les oficines. A dins, hi havia encesa una làmpada de gas. Vaig deixar la bossa rere una columna, ben amagada, i m'hi vaig acostar. Les meves petjades feien fressa de vidres trencats i de fusta podrida, vaig alentir el pas. A l'altra banda del vidre, mal il·luminades per la làmpada de gas, dues persones. En Jem estava lligat en una cadira. Prop seu, el Lulo preparava alguna cosa amb les mans. Quan la va tenir a punt, va esnifar-la. No ho vaig dubtar, amb un cop de peu vaig obrir la porta i el Lulo es va trobar la meva pistola a un pam de la cara. Carregada, el fiador tret. Tenia la boca oberta, dos fils de saliva li ballaven als llavis. Era evident que no m'esperava a mi. Els brasilers no han acabat amb tu, va dir quan es va refer de l'ensurt. No, vaig confirmar, i tampoc vindran a portar-te els calés. Va moure els ulls de manera estranya, com si busqués alguna cosa que no era al seu abast. Li vaig apropar la pistola a la boca i li vaig aconsellar que, fos el que fos, s'ho tragués del cap. On és l'Andy? De primeres, va provar de fingir que no sabia de què li parlava. De seguida va entendre que era ben capaç: d'engegar-li un tret a la cama. Havien quedat que l'Andy i en Bachar anirien a recollir els diners al pis dels brasilers i que després es trobarien tots plegats a la fàbrica, va garlar. Però ells no s'havien presentat i el seu mòbil no contestava. De sobte em va venir la pressa per marxar. Deslliga el meu fill i explica'm de què va fot això. M'ho va explicar tot deslligant-lo.