Los guitarrers de la Cisa


Comarca:Maresme

La primera documentació sobre aquest santuari data de l'any 995, tot i que el conjunt d'edificis actuals tenen el seu origen en el segle XV. Jacint Verdaguer va pujar al santuari de la Mare de Déu de la Cisa el diumenge 4 d'agost de 1901, acompanyat pels amics de Vilassar de Mar i de Dalt, tal com consignava al final de la prosa "Los guitarrers de la Cisa", escrita l'endemà a casa de la família Arumí de Vilassar i que va publicar a Lo Pensament Català l'11 d'agost de 1901.

testing image

Los guitarrers de la Cisa

Què són guitarrers, me dieu? Aqueixa mateixa pregunta, mot per mot, fiu jo ahir al sentir aqueixa paraula per primera volta. Mes, abans de satisfer vostra curiositat parlant-vos de la cosa, conegam lo lloc a on la vegí.

La Verge de la Cisa és la gentil patrona dels quatre pobles de la costa de llevant, Vilassar i Premià de Mar i de Munt. Asseguda entre aquests dos en la muntanya, s'està de cara a les ones, en què papallonegen de matí i de vespre, a tall de gavines, les barques de sos fills. La Mare, des de dalt, los mira barquejant, parant i traient les nanses i les palanques, tirant l'artet petit o arrossegant l'art gros cap a la platja, i fa que, de vegades, sien lluents del peix que els cal per guanyar-se la vida. Ells, des de baix, la miren a Ella, s'hi encomanen, encara que no tant com se mereix, li envien de tant en tant alguna avemaria i la reclamen sobretot en los dies de tempesta i en les hores de perill.

Les presentalles que tapissen les parets del santuari diuen prou l'amorosa correspondència que hi ha entre la Mare i sos fills. Aquesta és present del patró d'una barca cabussada pel temporal; aquella és d'un mariner d'un vaixell de guerra que en cruel batalla s'enfonsà;

L'altra és d'un noiet de Premià que s'anegava; la de més enllà és d'un de Vilassar que Mar enfora passà terrible naufragi. A tots, i a mil i mil d'altres, la Verge donà la mà i los portà a la terra, i los vegé l'endemà agenollats a sos peus, arruixant-los amb llàgrimes d'agraïment i d'amor.

Verament, la Verge de la Cisa és la mare dels mariners d'aqueixes platges. Cada dia, los camins de la plana vorejats d'ufanosos alocs de flor morada, avui en sa florida, n'hi veuen pujar algun a demanar-li mercès o a donar-li les gràcies per les ja rebudes; i allí li fan resar alguna missa, li canten los goigs, i li encenen algun ciri de vegades tan llarg com ells, mentres esgranen a ses plantes lo sant rosari.

La santa imatge fou trobada en un xòrrec part davall i a ponent de la capella, vora mateix d'una font fresca i regalada, símbol misteriós del bé que venia a fer sobre la terra.

L'edifici porta la fetxa de 1740 i tants i està rodejat de verds i ufanosos garrofers, arbre que Déu regalà als solells com un clap d'ombra de l'aubaga. Algun dia, davant de la capella, hi havia dos rengles de xiprers que amb sos braços alts cridaven al viador afadigat o perdut al suau redós del santuari, mes caigueren fa pocs anys, i no de vellesa, sinó al cop de la destral del llenyataire, que és, per los boscos de nostra terra, la dalla de la mort.

Ara, los arbres que hi resten, llevat d'un pi descomunal que hi ha part damunt, són més modestos, deixant-se veure entre ells, encara que no arriba a ser arbre, l'espigó de l'atzavara, que més enllà de la costa, a Mataró, anomenen penquer, com anomenen penques a ses fulles, i més ençà de la costa, envers Badalona, anomenen més agraciadament atzavarers, Que bonics són! Que gallards i majestuosos! Semblen talment los canelobres de Faltar de la Mare de Déu! Ara mateix han fet l'esclat; tot just s'acaben d'obrir les seves flors, que aflotonades en ses gegantines espatlles recorden les xarreteres d'or que duien los capitans de nostre exèrcit fa alguns anys.

Aqueixes flors són molt cercades per les criatures per jugar a bailarins. Les obren, si són poncelles, les agafen pel mànec, i, donant-hi petits cops, fan moure los estàmens, que salten cama ençà cama enllà escambellers, mentres ells los diuen tot cridant: «Balla, balla, bailarí.» A Badalona, prenen al bailarí per un teixidor que salta en son teler teixint la peça, i li diuen tot copejant: «Tix, tix, teixidor» A la flor mateixa que compren i venen per agulles o cèntims li donen Pestrany nom de tix, tix, teixidor. Quan aqueixes flors són seques, encara són motiu de joguina per los noiets per la fressa que fan din-tre sa capsa, com los llobins dins sa tavella.

A l'hora del sol, volten aqueixes flors un eixam d'abelles rosses de mel, que fan al seu voltant un murmuri semblant a un arpegi suau i adormidor. Serà per aqueixos remors que ací, en aquest poble, los donen lo nom de guitarrers. A més d'això, algú li troba una llunyana figura de guitarra que jo m'esforço en veure debades, a no ser que l'atzavarer se cabusse de manera que son peu represente lo mànec de la guitarra o, encara millor, de la viola.

Altres creuen que es diu guitarrer per la forma de ses flors, que estan posades al capdamunt del tronc a faisó de clàvies de guitarra.

Respectant aqueixes opinions, jo só de parer de que aqueix nom no és una senzilla figura poètica, sinó expressió de la realitat: això és, que aqueix espigó, que serveix avui humilment per afinar les navai xes, en altre temps servia per fer algun rústec instrument de corda. Aqueixa fusta és flonja com un cotó i facilíssima de tallar en tots indrets, i en ella los pastors d'aqueixes masies o los nois del poble obririen una petita caixa de bandúrria, hi posarien damunt los bordons, dels que algun podria ser molt bé un fil de pita arrencat a les fulles del mateix atzavarer, i ja tindrien una guitarreta rústega i bosquerola per demés, però que no li hauria costat cap diner. En los museus se veuen instruments músics aixís de fusta blanca com aqueixa, fets a tall de ganivet per los indis de l'Amèrica i de l'Àsia.

De guitarrers, uns anys n'hi ha més que altres, i l'haver-se escaiguda alguna quineia, de les que sovintegen en nostre país, amb alguna anyada seva, haurà posat en los llavis del poble aquest malastruc adagi que no té altra explicació:

Any de guitarrers, any de guerra.

Si la guerra ha de ser com la del dia d'ahir, en què tinguí el plaer de veure'ls i de sentir-los guitarrejar al bes de l'aire i al rum-rum de les abelles, a les plantes de la Verge de la Cisa, acompanyat de mos bons amics de Vilassar de Mar i de Dalt; si això és guerra, ni mai que hi hagi pau.