Avui he trobat l'avi de can Selles.


Obra:Homilies de Medinyà (p. 180-181)
Indret:Rectoria
Municipi:Medinyà
Comarca:Gironès

testing image

2 de gener

 

Avui he trobat l'avi de can Selles. És un home petit, d'ulls vius i tafaners que s'esforcen a copsar tot el que passa al seu voltant. Cada dia és més sord. Això el fa patir, però em sembla que li ha afinat la mirada, i el tel de desconfiança que hi deu haver posat la sordesa creixent no ha pogut amagar la llum foteta que hi descobria, ara fa més de dos anys, quan el vaig conèixer. Acabava d'arribar a Medinyà i li vaig demanar si volia tenir cura de l'hort de la rectoria.

—Sí, home. Ja l'ajudaré.

—En tot cas us hauré d'ajudar jo, perquè no n'he menada mai, de terra, i no hi entenc res. Em guaità sorprès.

—Ja sóc vell i no puc fer gaire res.

—Si res més no, em podreu dir quan s'ha de plantar una cosa o l'altra, quan s'ha de podar...

—Prou. Però ja és cas que vostè no sàpiga portar una mica d'hort.

Al cap de quinze dies, mentre plantàvem vint-i-cinc enciams que jo havia portat de Castelló, em digué:

—Si fa un bon sol, podrà anar a caçar bolets d'aquí a vuit dies.

—Em penso que no en trobaria pas ni un. Al meu poble, no se n'hi feien i no hi he anat mai.

—No ha anat mai a caçar bolets? Ja és cas. La seva mirada traslluïa un desconcert total. Em va repassar de dalt a baix i de baix a dalt sense dir res. S'ajupí i continuà enfonsant el planter, d'un verd ben tendre, a la terra negra i lluent.

Devia haver passat un mes. M'esperava a la sortida de missa tot fumant una cigarreta.

—Què? Ja té l'escopeta a punt?

—Ai, Llorenç! No n'he agafada mai cap.

—No li agrada la cacera?

Vaig endevinar, tot i que havia abaixat els ulls i els tenia fits a terra, que ja s'esperava la meva resposta.

—No hi he anat mai, ni sabria com posar-m'hi.

—Així, doncs, què sap fer, vostè?

Se'n va anar sense dir res més, mentre es gratava el cap amb una certa fúria nerviosa.

Els paletes van acabar les obres i, finalment, vam poder instal·lar-nos a la rectoria. Quan les coses ja van ser al seu lloc, l'avi Selles ens va venir a veure. Entrà pel jardí. Li ensenyava les habitacions de darrere i, assenyalant la porta de mà esquerra, preguntà:

—I aquí, què hi ha fet?

—La comuna.

—Vostè ha fet com tots els altres rectors: i la primera cosa, canviar la comuna de cantó.

I m'explicà detalladament els tres llocs que havia ocupat anteriorment, des que ell fou escolà de mossèn Llambert.

Continuàrem la visita a la rectoria. Quan vam entrar al despatx i va veure totes les parets cobertes de prestatges plens dels llibres que jo li mostrava amb una certa satisfacció, es va quedar parat. Repassà tota l'habitació en silenci. Jo me'l mirava atentament, i vaig descobrir una certa rialleta que li guspirejava a les nines.

Amb l'aire satisfet de qui acaba de desxifrar un enigma que el feia anar de bòlit, exclamà:

—Així, vostè és un d'aquests dels llibres!

He escrit un signe d'exclamació perquè em sembla que aquest fou el to que dominà la seva veu, però també hi havia un deix lleuger d'interrogació. La resposta, però, era innecessària.