El vaig veure a Girona per primera vegada.


Obra:Retrats de passaport (p. 83 i 88-89)
Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

El vaig veure a Girona per primera vegada. Anant a l'institut el trobava pintant un racó pintoresc o una casa vella i escrostonada. Llavors pintava. M'aturava un moment a badar amb els llibres sota el braç. Feia un verisme sense gruix, banal, exsangüe. Ell em mirava de cua d'ull, sense treure's la pipa de la boca, com si jo fos una bèstia rara. [...]

 

Sempre he cregut que en aquest país no ens trobem en situació de negligir frívolament res que per una raó o altra pugui ser positiu. Més aviat convindria considerar tots els resultats amb un criteri obert i eficaç. Sempre he respectat i admirat Bertrana. L'home no era pas un fantasma convencional. De vegades amb els dits de la mà feia un moviment com si palpés el ventre tebi d'un conill acabat de matar o el plomatge d'una perdiu, que m'inspirava confiança. El seu ruralisme, ja ho he dit, em sembla particular perquè és més la fascinació de la vaguetat del bosc que les històries al·lucinants d'altres naturalistes indígenes. Era a més un home molt nostàlgic. [...]

 

Tenia els ulls molt bonics, d'un negre daurat. Els veig darrera els vidres de les seves ulleres, una mica cansats, desenganyats, de vegades immòbils com una aigua posada, de mirada antiga i agrària. Aquesta mirada, tan humana que de vegades feia compassió i sempre era comprensiva, semblava corregir la lleugera nasalitat maliciosa de la veu; la crepitació una mica cínica, de vegades voltairiana, de la rialla li adreçava la boca, que s'havia lleugerament torçat per deixar passar l'adjectiu sarcàstic. Rarament enraonar l'enfebrava, malgrat el to hiperbòlic que com a bon caçador posava en les seves bertranades.

La seva obra, més que enginy, conté humor — un humor natural, de vegades produït per falles del sentit comú o de la raó més solidificada i de vegades comparant coses absurdes de productivitat literària inimaginable. Tenia, però, un do personal, una virtuositat que treia punta de qualsevol cosa. Una vegada li vaig sentir fer una comparació entre un conill blanc i casolà i un nen que feia la primera comunió, exhilarant, absurda, inexplicable. És un contemplatiu amb el do de l'humor, probablement un gran tímid evadit amb la ploma a la mà. No crec que tingui cap idea. Veu el joc elemental de les coses, els sentiments primaris, el grotesc, el punt d'inacabat i trist de les fetes de la vida—el fracàs. Gairebé sempre el seu humanisme es d'una lògica aclaparadora. Quan s'ha d'emocionar, s'emociona indefectiblement; quan s'ha de riure, riu com un infant. No s'equivoca mai, no juga mai, es deixa portar per les formes de la lògica més superficials i banals.