Vaig caminar cap a la parada d'autobús...


Obra:Les causes perdudes (p. 24)
Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

Vaig caminar cap a la parada d'autobús traginant la bossa de la roba i la garrafa d'oli que m'havia tornat a regalar en Gabri. Fosquejava i la pluja havia netejat el poble, però ara el poble feia una pudor humida. Ocells cantaires piulaven fort des de la gàbia d'algun veí. El tren sortia al cap d'una hora, no calia córrer. En girar una cantonada, vaig topar amb la cara de l'Adul, que em va llençar una escopinada i em va empentar mentre cridava ya kalb. Altra vegada els seus ulls, que punxaven, que acusaven. Només de notar la fredor de la fulla vaig saber que m'havia fet mal de veritat. Ja no em vaig poder aixecar de terra, ni tampoc vaig poder aturar la sang que rajava. A poc a poc, em vaig arrossegar fins a la paret i hi vaig recolzar l'esquena. L'Adul era una ombra que s'allunyava. No es veia ningú, tampoc els gossos que, no gaire lluny de mi, bordaven. Les bombetes dels fanals, totes trencades. Les finestres, a les fosques. El meu pin del Che, xop de sang. No era aquella la ciutat de les cases boniques que miraven al riu? On era la famosa catedral, que no es veia? Retallada contra el cel, la forma llarga de la torre de comunicacions, el vigilant lluminós del camp de concentració. Vaig mirar de trucar amb el mòbil però els ulls se m'entelaven, ja no veia els números. Cada cop més sang, cada cop menys forces. D'allà ja no em podria moure, arraulit en aquella cantonada no em trobaria ningú. Al capdavall, no era pas tan fàcil expulsar-me. Vaig mirar de no pensar en la ferida i vaig mirar de pensar que aquell era un bon lloc per quedar-s'hi, perquè, ben mirat, al poble de les poques veritats, jo era el més mentider de tots. I vaig pensar també que la cara de la Vero, impenetrable i turmentada, no era l'última que volia veure, per això vaig buscar la imatge de la Jeny. Aleshores vaig fer un últim esforç per refugiar-me en les coses bones que m'havien passat a la ciutat amagada, bon dia, senyor Torres, gràcies per fer-nos classe, i vaig recordar el sostre rovellat d'una furgoneta que trontollava, un matalàs brut i esquinçat, tots dos estirats al damunt, abraçats, i ella que em deia algun dia acabarem això que hem començat, senyor Torres. Sí, Jeny, llengua de plata, algun dia.