Terrassa era una fàbrica immensa...
El títol de comte d'Egara fou concedit a Alfons Sala i Argemí l'any 1926 per Alfons XIII, en agraïment pel seu suport a la dictadura de Primo de Rivera. Empresari del tèxtil, fou diputat al Congrès español durant diversos anys i, a partir de 1923, després del cop d'estat, fou designat president de la Mancomunitat de Catalunya, ocupant el lloc de Josep Puig i Cadafalch, que havia estat destituït. Aquest fet va iniciar un procés que, el 25 de març de 1925, va acabar amb la supressió definitiva d'aquest òrgan de govern català. Des d'aquest passeig que porta el nom del comte d'Egara i que, no obstant això, és conegut pels terrassencs simplement com «el Passeig», llegirem un fragment de la novel·la de Vicenç Villatoro que hi és ambientada, qui batejà Terrassa, a causa de la seva important activitat fabril, com «la ciutat del fum».
Terrassa era una fàbrica immensa, la ciutat del fum, la ciutat dels telers, la ciutat de les selfactines, les tondoses i les jacquards, de les nuadores i les filadores i els teixidors i les cardadores, de les xemeneies i el vapor i el xeviot i l'ordit. Cent anys, gairebé, de fàbriques, d'estam i de cotó, de mitges i mitjaires, però sobretot de llana, cent anys d'un món construït al voltant de les fàbriques. Les cases dels fabricants, al Passeig o al carrer del Nord, les cases dels obrers, alineades al carrer del Passeig, totes ben iguals, cases de casal i quarto de reixa, com de joguina. El casino dels senyors i el casino del comerç. El Condicionament Terrassenc i la Tarrasa Industrial i l'Auxiliar Tarrasense, l'Electra i l'Anònima, i totes les fàbriques fetes amb sumes de cognoms, Aymerich, Amat i Jover; Cal Sala i Badrinas; Cal Pont, Aurell i Armengol... Tota una ciutat esdevinguda fàbrica, sense amenitats, la ciutat del treball, i de les nenes que vénen del poble per entrar a la filatura encara amb trenes i en surten dones sordejant, cridant, de tant haver parlat tota una vida amb el soroll dels telers de fons. La ciutat de les ordidores, les jacquards i les selfactines, dels mitjaires i les passadores i els tintorers. Una ciutat que hivernava quinze dies d'estiu, tan a toc de pito com treballava tres-cents cinquanta dies la resta de l'any, tots de cop, tot d'uniforme. Demà mateix, divuit de juliol, vacances col·lectives, tot aturat, la ciutat morta i callada, sense telers.
