El rector del Seminari ha fet donar avís a en Quimet...


Obra:All i salobre (p. 129 i 133)
Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

El rector del Seminari ha fet donar avís a en Quimet perquè es presentí a una audiència privada. Al cap de pocs dies del seu contacte amb el borrissol olorós de la Pura, en Quimet ha vist en els ulls dels professors i en els ulls dels seus companys una taqueta de color de bilis; aquesta taqueta, la duu als pulmons i se la sent cada vegada que respira com una mena d'angúnia, com un calfred irregular que tan aviat se li arrapa al clatell com al ventre: és la por. En Quimet és un covard dels bons, tots els intents de mossegada se li solucionen amb somriures farinosos, amb llàgrimes de clavegueró, amb mentides carregades de llimona que assaboreix i es passa per la llengua com una confitura àcida, amb un aplom i una voluptuositat perfectes. Ara, però, el sarronet de les mentides li sembla insuficient; l'entrevista amb el pare rector, se la troba al coll com el cop precís i glaçat d'una guillotina. [...]

— S'enganya, pare, vostè no em coneix, vostè no sap qui sóc; no em digui res més, per caritat, no em digui res més...

— Cregui'm, fill, en aquest estat nerviós en què vostè es troba, no és possible prendre cap determinació... Jo estic segur que s'aclarirà, que veurà les coses tal com són, que se sentirà humil, perquè Nostre Senyor li donarà forces suficients per a aguantar amb tota la resignació aquesta contrarietat i per a suportar el càstig que jo, cregui'm, fill meu, amb un dolor immens, em veuré obligat a imposar-li...

— Pare, estic seré i estic tranquil; ja m'ha passat tot, i li juro que no ploraré més...

—No juri, fill meu, no juri...

— Està bé, però des d'ara li dic que no admeto cap càstig, ni compliré cap càstig, i si faig nosa al seminari...

— No blasfemi, fill meu! Vostè no sap, vostè no pot comprendre el dolor i la pena que a mi em causen les seves paraules; a les milícies divines, quan es perd un soldat d'aquesta manera tan trista, tan lamentable, hi ha motiu per a plorar de debò. Si Déu no el crida pel camí del sacerdot, si el diable s'ha ensenyorit de la seva ànima, si és una víctima de l'orgull, de la ignorància o potser d'una mala companyia, fill meu, des d'ara queda expulsat d'aquest seminari, com una branca podrida que fa mal a l'arbre i com una ovella dolenta que perjudica el ramat. Que Déu l'il·lumini i li toqui el cor!...

En Quimet s'ha fregat el nas i les parpelles, s'ha aixecat i ha besat la mà del pare rector, i ha fugit escales avall, amb un fred pertot arreu i amb uns ulls injectats i humits, uns ulls que semblen fets a la brasa.