Josep Pla és un home alt, d'arboradura important...


Obra:L'àguila daurada (p. 197-198)
Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

Josep Pla és un home alt, d'arboradura important, de solidesa un poc desballestada. Els peus són grossos; les cames, llargues, una mica més que, potser, no requeriria el tronc. Caminant, aviat sospito que Pla devia deixar anar cama ací i cama allà amb una certa displicència. El cap, peça ben escairada, de cabells sedosos i escassos, descolorits, té un coll al qual manquen un parell de dits d'alçada.

Una boca extensa, de banda a banda de cara, realment llarga i ara escassa de dents, és segurament el seu tret facial més notable. El nas és ample i pla. El front, amb molta superfície. I els ulls... Els ulls de Josep Pla recorden els d'una salvatgina: la guineu, el mostel, no ho sé. Són uns ulls inquiets i lluents, bellugadissos, amb una vida intensa que es projecta com un esquitx agudíssim. La nineta fita, sempre, sense perdre calada. Són un element capital, en Pla, els ulls. La forma sovint és una ratlla, més o menys gruixuda, orientaloide.

És sorprenent la riquesa expressiva de la cara de Pla. Un rostre en constant canvi d'expressió, d'una amenitat i d'una vitalitat úniques, carregada de joventut quan somriu i que des d'aquesta expressió fins a la de taciturnitat, pot reflectir un seguit inacabable d'estats nous, frescos. El moviment de braços i mans, sempre a punt de voleiar, amplia l'embalum d'aquesta gesticulació.

He vist retrats de Josep Pla jove, he parlat amb senyores que el tractaren. M'asseguren que aquesta activitat facial, aquesta rialla franca i neta, aquesta mirada d'animal de presa, són exactament les d'abans. Han passat anys i, naturalment, han canviat moltes coses. Josep Pla ha canviat també, físicament. El testimoniatge d'aquestes senyores em fa pensar que Josep Pía fou considerat un home de planta afalagadora. No sé si ell en aquest sentit ha tingut mai pretensions. Ara, a vegades, es troba cansat i afirma tenir ja molts anys, cosa en bona part certa llevat quan parla i escriu, hores i hores de parlar i escriure, de fabulosa creació d'un món rutilant de realisme amb embranzides poètiques. Josep Pla vesteix de negre o de blau fosc lleugerament ratllat de clar. També té un abric tirant decididament a nocturnitat, i d'estampa no gaire al dia. El seu vestit és més estret de dalt que de baix i dóna un curiós aspecte a la seva figura. M'explicaré: ni a l'americana ni a l'abric no porta musclera, amb la qual cosa les espatlles li queden com cosides, encongides -cosa que no li passa en cos de camisa-, i al mateix temps duu sempre descordada l'americana, els baixos de la qual mig s'inflen, agafant aire sovint. Els pantalons són amples, visiblement amples al marge de la moda; de cames ben folgades quasi com de mariner de guerra. No sé exactament per què, però les sabates passen desapercebudes. En resum, presenta un dibuix en el sentit de la piràmide, salvant proporcions, és clar, i que recalca el seu caminar una mica eixancarrat. En desplaçar-se posa el cos lleugerament a la banda. Duu un bastó llarg i prim, negre.

Una boina li tapa la closca i la camisa sol ésser blanca, amb les puntes del coll petites i molles, entre les quals s'arria lànguida, una tira negra, una corbata esllanguida. Alguna taca i els forats de foc no li són estranys: és absolutament normal, això. A més, no crec pas que Pla aspiri a formes de dandisme. Sol anar mal afaitat, malgrat tenir un excel·lent instrument mecànic a l'efecte. Sota la mandíbula porta unes cerres llargues, blanques, fortes. Si es deixava créixer la barba, segurament la tindria espectacularment blanca. La meva imaginació, però, no és capaç de dibuixar un Pla amb barba mistraliana.