Aquest pati era molt miserable i tot el que contenia...


Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

Aquest pati era molt miserable i tot el que contenia —terra, arbres i parets— era com esmolat i rosegat pel fregadís de les criatures. Tenia, però, un cantó obert a migdia sobre el qual corria una reixa aguantada amb pilars que deixava veure un paisatge de meravella, d'una qualitat extraordinària. Com que vaig passar tantes hores de la meva adolescència amb el front sobre aquells ferros, embadalit, mirant-me'l, el recordo amb agraïment i tendresa.

A sota del pati, en contrabaix, hi havia l'hort de can Miralles i després s'estenia tota la ciutat de Girona —un paisatge de teulats d'una pintoresca vivacitat— i més enllà les serres del Gironès fins als contraforts de la Selva, de les Guilleries, de la Salut, de Rocacorba. Sobre aquest massís muntanyós, s'hi feia una concentració intensa en el cingle del Far, que semblava tallat per una destral sobre el cel i tenia i un punt de duresa metállica.

L'hort d'En Miralles quedava penjat a plom a una vintena de metres sota el pati. Era molt abandonat i els dies de pluja o de cel baix exhalava un alenada d'herbes podrides i de terra molla. En el recer hi havia uns tarongers groguencs, unes feixes ermes, set o vuit fruiters malalts. A primers d'estiu, s'hi sentia la flauta d'un gripau. Més enllà de l'hort, s'estenia, en semicercle, una gran extensió de teulats.

Els teulats de Girona tenen una riquesa de colors única. Sobre un to general d'ocre esvaït, d'albercocs madurs, de grisos platejats, de menudes molses i vegetacions criptogàmiques roges, verdoses, daurades, s'hi encavalca la fantasia humana dels terrats oberts o arquejats, la gràcia estrambòtica, grotesca, de les xemeneies, els campanars de les esglésies i dels convents, el blanc de bugada de la roba posada a assecar, els petits tous d'arbres dels jardins reclosos, les acusades, sinuoses incisions de carrers i places, les estranyes baluernes dels colomistes, els galliners de terrat, els extravagants capricis arquitectònics que rematen les cases. Mirant els teulats amb atenció, era rar no descobrir-hi, en un o altre, algun home o dona que hi feinejava o hi badava, simplement, amb una gran tranquil·litat. Hi ha persones —sembla— que s'evadeixen de si mateixes sortint per la porta del carrer i altres pujant al terrat a badar. Les descobríem, de vegades, molt lluny, a l'altre extrem de la ciutat, i semblaven petites taques negres que es bellugaven, com insectes de paret a punt de volar.

Més enllà dels teulats, començava el paisatge. A l'esquerra, mirant a migdia, corrien les ondulacions fines i llargues dels pujols de la Selva, d'un color de rosa esbalaït i esponjat. El brancatge pompós i ordenat dels grans plàtans de la carretera de Barcelona es perdia de vista, projectat sobre el sud, fent una ratlla de separació entre les terres de la Selva i les del Gironès, més fortes, d'un terròs més aspre.