A Castelló hi ha un impressionant casino...


Obra:Direcció a Lisboa (p. 56-57)
Comarca:Plana Alta

testing image

A Castelló hi ha un impressionant casino -a dues passes del cafè on ens aturàrem. Hi anàrem. El meu providencial conegut en coneix els topants. Ens l'ensenya i en subratlla el més important. És un sumptuós establiment, accentuadament provincial -cosa que no em desagrada -i una mica ombradiu– per dins, s'entén. És aquest edifici el que féu dir, anys enrere, que Castelló és un casino rodejat de cases... El meu conegut fa constar que, si bé Castelló és una ciutat en què el nombre d'obres arquitectòniques i d'elements artístics és notòriament reduït, l'afirmació és exagerada. Castelló és una capital de província de molt bon veure, discreta i modesta, sense pretensions, amable. És una ciutat moderna, que en aquests últims anys ha crescut molt, totalment desproveïda de pintoresc, d'una vida perfectament normal. És una ciutat d'origen agrari o pagès, sobre la qual s'ha empeltat una ciutat de mercat, que al mateix temps és una capital provincial. Encara que sigui tot passant, diré que aquestes ciutats peninsulars tan velles, tan levítiques, tan mortes, tan històriques, tan retòriques, tan plenes de palaus i d'obres d'art, dedicades permanentment a practicar la virtut i a avorrir el vici, cada dia m'avorreixen més. Jo soc un home arcaic, però m'agraden algunes comoditats de la vida moderna: desgraciadament, aquestes comoditats ens hauran costat cares: ens hauran costat el descens de qualitat de tantes altres coses que eren admirables. La frustració va d'augment i  és constant.

Finalment arribàrem al menjador del casino –que era sumptuós, amb les parets plenes de pintures horripilants, admirablement emmarcades- i es plantejà la qüestió de menjar una cosa o altra. Em vaig permetre insinuar, per celebrar l'arribada al país, que fessin una paella. A València –no ho puc remeiar- m'agrada la apella valenciana. Així com a fora d'aquest país –i el plat té un èxit universal- la paella és una trampa irrisòria, sempre tinc l'esperança que en el rodal de la seva procedència sigui menjable. [...]

Havent sopat, el meu providencial amic em portà a una tertúlia del casino formada per persones d'aspecte important. En els primers moments, tot foren frases fetes -obvietats. Em feren remarcar que Castelló és l'espai de l'antic regne més lligat amb Barcelona, d'una manera remarcable, i que amb la millora de les carreteres que es van fent al Perelló el moviment prosperarà. Com que Castelló ha crescut molt, totes aquelles persones em semblaren considerables. Acabats els compliments, entràrem de seguida en el pessimisme ancestral. Els tarongers, els tarongerars. Pessimisme total. Davant les seves exhalacions, em vaig permetre d'opinar -opinió basada en el que havia vist- que al nord de Castelló, tocant a Catalunya, es plantaven molts tarongerars i que en el delta de l'Ebre el fet era visible i indiscutible. Em contestaren que aquestes activitats estaven destinades al més pur fracàs. Ho digueren amb una tal seguretat que vaig entrar en el mutisme més absolut. Els pagesos cultiven els tarongerars i fan la taronja. La taronja és venuda a uns exportadors que coneixen els mercats de taronja d'Europa amb la perfecció que s'ha de suposar. Aquests exportadors fan la navette entre els mercats compradors i Castelló i València -aquestes poblacions disposen d'excel·lents ports per a l'exportació, de camions, de trens tarongers, etc. Seria un error de creure, si més no, que cada dia és més fàcil exportar. Més aviat augmenten les dificultats. La producció d'Israel ha creat moltes irregularitats. Tothom ho sap. Els pagesos de la nostra àrea lingüística sempre han estat pessimistes. El clima de què disposem no és pas gaire favorable. Ho és per atzar. A Castelló el negoci de les taronges produeix un punt de nerviositat. En aquesta tertúlia del casino, la tendència és molt accentuada. [...]

La tertúlia de Castelló m'agradà, però, arribà un moment -és clar-que també s'acabà. S'acabà, més que per l'hora, perquè la saturació de pessimisme arribà a un extrem que només era possible de sortir-ne anant-se'n a dormir. És el que férem després d'haver-nos cordialment acomiadat. Dormírem en un hotel modern i ben posat -una mica massa enravenat.