No t'acaba de dir la mare que...


Obra:Això és llarg de contar (p. 26-27)
Comarca:Plana Alta

testing image

No t'acaba de dir la mare que, quan la tartana aquella va moure, encara de nit fosca, jo era la xiqueta més feliç del món? I ja no vull dir-te res quan arribàrem a l'estació de València, amb tanta gent ja de bon matí i amb tots aquells trens... Això és que m'agrada patir? No senyor, que jo vaig disfrutar bona cosa d'aquell viatge... Però, a l'estació de València, ens esperaven uns senyors que vingueren amb nosaltres i només parlaven de coses que la mare no entenia. I, en arribar a Castelló de la Plana, que pareixia que no havíem d'arribar mai, perquè aquell tren parava en totes les estacions, tot eren homes drets i fets, amb cara de doctes, que s'havien de posar d'acord per a firmar no sé quins papers molt importants i el meu germà Ramon, que era un tros de pa, s'havia oferit per a dur un escrit amb el vot d'aquell capellà que et deia la mare, el que tenia cara de canonge, que es veu que vivia a Madrid i no li venia bé vindre a Castelló de la Plana, perquè era ja un home d'edat. I ja em diràs tu a mi si una xiqueta pot divertir-se en una reunió com aquella. Però es va acabar prompte o, a mi, el temps em va passar volant; dinàrem, ara no me'n recorde què, i, hala, al tren una altra volta i tots cap a casa. Però, a pesar de ser una cosa tan simple, la mare va estar somiant aquell viatge fins que estava a punt de casar-me, ja veus si vaig disfrutar o si vaig sofrir...

Mare, m'acabes de contar que tu assistires, en persona, a la reunió d'intel·lectuals que firmaren les normes de Castelló?

La mare no sap què firmaren aquells homes, que ja t'he dit que no entenia un borrall; però intel·lectuals sí que devien ser, perquè donava gust sentir-los parlar, encara que jo no entenia la meitat de coses que deien, i no feien cara d'anar al camp, saps què vull dir-te? I que la mare va anar a Castelló i va assistir a aquella reunió en persona és tanta veritat com que estic ací ara.