De mar estant, Peníscola sembla marcar...


Obra:De mar estant (p. 39-40)
Comarca:Plana Alta

testing image

De mar estant, Peníscola sembla marcar la cruïlla de dos fragments litorals ben distints. Al nord i a gregal la continuïtat amb Benicarló, amb Vinaròs i amb la mar seca i fangosa del delta, biològicament riquíssima, resulta evident; és la mar del llagostí. Al sud, en canvi, la propera serra d'Irta canvia el paisatge de sobte i el blau obscur de l'aigua demostra que ja no hi arriba la influència de l'Ebre. La mar ja no és tan soma i els fons són de naturalesa diferent. Hi abunden lloses de roca submarina que, mar endins, lluny, enllacen amb les agulles volcàniques de les illes Columbretes. En aquesta banda del tómbol la costa es fa cada vegada més alterosa i despoblada, i el primer nucli urbà que hi trobem cap al sud és Alcossebre. Tanmateix, ni aquesta vila, ni Torreblanca ni Orpesa ni Benicàssim no han tingut mai una tradició marinera de relleu. Cal arribar al Grau de Castelló per retrobar-se amb la cultura pescadora, representada per una potent flota de traïnyes i un volum de captures de peix blau realment impressionant.

Els pescadors penisclans, per tant, tenien al seu abast uns caladors molt variats i d'una magnitud extraordinària. Malgrat que podien fer competència a les barques de Vinaròs -i ho feien sovint-, la seua mar més habitual era un triangle definit pel port de Peníscola, l'illa Grossa de les Columbretes i el port de Castelló de la Plana. Als fons rocallosos de les Columbretes pescaven llagostes -fa temps, abundants- amb nanses i tresmalls. A les barbades d'aquests fons, particularment al sec de la Barra Alta i a les Roques de Bamba, calaven palangrons i obtenien lletxes i peix d'escata –grans déntols, sargs i pagres, principalment- que per Nadal es cotitzaven força bé. Per a aquesta pesca, acostumaven a escar els palangres amb boga, polp pelat o calamar. Els calamars han estat sempre aficionats a aquests fons, i quan encara mantenien un preu raonable eren òptims per a escar el palangre i el curricà de fons. La riquesa d'aquestes roques de les illes Columbretes és ben coneguda. Sabem d'uns pescadors eivissencs que a la tardor vivien pràcticament de l'indret. Anaven des d'Eivissa cap a l'illa Grossa amb una palangrera que no feia deu metres d'eslora i dedicaven la nit a enlluernar calamars potera en mà. Els mantenien vius en una mena de viver i l'endemà els passejaven amunt i avall entre el Bergantí i la Foradada, curricant per les barbades.