Quan l'arxiduc Ludwig von Salvator...


Obra:Columbretes (p. 16, 18 i 21-22)
Comarca:Plana Alta

testing image

Quan l'arxiduc Ludwig von Salvator va fondejar per primera vegada al port de l'Illa Grossa al ja llunyà any de 1894, possiblement per primavera, una serena quietud degué recórrer la seva ànima.

Més acostumat a la bullícia de la gent de la mar, a l'enrenou dels ports i malgrat ser un dels grans viatgers del segle XIX -un coneixedor com pocs de la Mediterrània- l'enorme soledat d'aquells illots, capritxosament ancorats enlloc i misteriosament habitats per un grapat de persones, degué atorrollar de tal manera l'arxiduc que en pocs mesos va preparar l'edició de la seva memorable obra «Columbretes» (Praga 1895).

A bord del seu veler Nixe, o millor de sa casa flotant, aquell militar il·lustrat, a cavall entre el naturalista i el poeta, curiós incansable, s'havia deixat seduir per aquells esculls molt abans de la seva primera visita.

Ja quan, durant un dels seus viatges a través de la Mediterrània, va observar per primera vegada la llum protectora del far de l'Illa Grossa, la seva imaginació va compondre un món impossible que ell havia de conèixer. I així fou com trenta anys després va aconseguir el salconduit necessari per establir-se per uns dies als illots, sadollar la seva curiositat i de camí posar el que havia après a l'abast de tot Europa publicant la primera monografia -i única en molts anys- sobre Columbretes.

Però, què tenen aquestes Illes Colobrines?

Als que no coneguen Columbretes o fins i tot als visitants accidentals d'aquest indret -tan menut que ni tan sols seria suficient per albergar Liliput- potser els resulte estrany que una persona il·lustrada amb possibilitats de viatjar a qualsevol lloc es detingués precisament a sobre d'una pedra de poc més de 14 ha. i li dedicara un llibre. I més gran és la sorpresa quan hom descobreix que no ens trobem a un paradís. Als paradisos d'arreu el món, de totes les llegendes, abunda l'aigua fresca, els arbres frondosos. A Columbretes no. Tanmateix, la gent que ha gaudit d'aquests esculls al seu ritme, marcat per la mar i el sol, les gavines i el vent, amb capvespres sempre diferents i cada cop més sorprenents, patint els seus ferotges vents de llevant, estranyament es plantejaran un perquè. El misteri que amaguen els illots són domini de la imaginació de cadascú; per al pescador és un indret fèrtil en peixos, refugi i llar d'amics en els que confiar en cas d'emergència; per als aficionats als mites i llegendes són Tombatossals i extraterrestres, són cau de pirates i contrabandistes; els amants de les històries naturals trobaran escorpins i falcons, baldritxes i gavines... i tots lamentaran l'absència -ja centenària irreparable- de «las muchas culebras que allí se crian y que bastaron ha hazerlas inhabitables» (text anònim de 1610).

I pel que sembla, Salvator es va veure impregnat per tots els misteris d'aquesta illa de joguina, per les seves històries, la seva geologia, els animals i les plantes. I pels sentiments i impressions intransferibles que va espigolar en xafar per primer cop l'Illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot.

De la solitud dels illots -abans, com ara- i del caràcter que aquesta dona als habitants de l'arxipèlag, ens parla Ludwig von Salvator a la introducció del seu llibre: «La vida tranquil·la amb els escassos faroners -únics habitants de les illes- m'entusiasmava i, al mateix temps, va tindre un efecte recuperador. Tanta estima vaig tenir per aqueixa soledat que, sincerament, el dia que vaig veure acostar-se un veler vaig sentir-me intranquil al pensar que es podia dirigir a Columbretes, i sols quan va canviar el rumb i va vorejar l'arxipèlag, em vaig sentir alleujat». Manifest aquest que en bona part encara subscriurien els actuals habitants d'aquestes pedres.