L'Enrocat


Obra:Llegendes alacantines (p. 5-7)
Municipi:Xixona
Comarca:Alacantí

testing image

L'Enrocat

 

I

 

Fa més de cent anys, quan la gent parlava en hores i calculava les distàncies pel temps que li costava fer-les caminant, arrecerat pels verals i les Valls de la serra del Cabeçó d'Or i de la Llobera, entre la serra de Busot i el Montnegre vivia Bernat, de malnom dit l'Enrocat, i la seua colla de trabucaires.

El camí d'eixida cap a la muntanya des d'Alacant i el que resseguia la costa fins a la Vila i Benidorm creuaven els seus dominis. La por que inspiraven les seues malifetes feia que, a poqueta nit, els camins foren deserts. Desgraciats aquells necessitats de travessar cap a la Carrasqueta o de passar per Aigües quan la foscor s'ensenyorejava dels camps.

Bernat l'Enrocat sempre havia treballat les terres familiars del mas de l'Alquedrà. Un mas que tenia vint-i-cinc dies de llaurar i on es feia tant de vi que gustaven d'omplir tres-centes seixanta-cinc bótes de vi que, al llarg de l'any, anaven tastant-les una per dia.

Treballaven i vivien, s'alçaven amb el sol i se n'anaven a dormir seguint el ritme natural de la vida en la muntanya. De tant en tant anaven a Busot o a Xixona per a comprar i veure els familiars. Aquella vida tan separada de la gent i tan esclava del treball va fer que passaren els anys i Bernat seguira fadrí. Allò s'havia de solucionar. Aprofitant els serveis d'un pastor que voltava els masos de la rodalia amb el seu ramat, Bernat va entrar en tractes i es va casar amb una xica, filla dels moliners del Molí de Capeta.

Bernat i la dona eren novençans; vivien una vida semblant a la d'abans, tranquil·la i plena de les dificultats que dona la terra per a sobreviure. Al cap d'uns mesos l'alegria va envair el mas de l'Alquedrà: la dona estava compradora. Havien esperat tant de temps aquell moment!

Durant l'embaràs els somnis cap al futur, cap a la nova criatura que continuaria la nissaga dels Bernats i els ajudaria a dur les terres, era una de les converses que al racó del foc més s'encetaven.

La vida seguí el seu curs natural i quan la dona sentí els primers dolors del part cridà Bernat i li digué: - Afanya't i dus el metge que ton fill és a la porta!

En Bernat agafà una bona manta i el seu matxo i se n'anà cap a Xixona per buscar el metge.

Des del dia anterior la neu, amb insistència, no havia deixat de caure. A males penes, estacant-se en la neu, aconseguia fer avançar el matxo.

Quan arribà a cal metge, aquell es negà a pujar al mas, argumentant que els camins eren ja intransitables a causa de la nevada. Cap de les súpliques serviren per a fer moure el metge. Finalment, afligit i preocupat, Bernat se'n tornà al mas.

Certament el camí era infranquejable. Les potes de l'animal s'enfonsaven per damunt del genoll. El vent gelat tirava amb força les volves de neu, formant una cortina glaçada que impedia de veure el camí. Al cap d'unes hores, a boca de nit, ert de fred i amb els peus a punt de congelar-se-li veié l'ombra del mas de l'Alquedrà. Intentà accelerar la marxa de l'anima1 però la bèstia no resistí més i caigué estesa damunt la blanca estora que li serviria de sudari. Deixà l'animal i arrossegant-se continuà cap a la casa. Quan era a unes cent passes de la porta, junt a la figuera, embolcallada amb la seua roba i feta un farcell, va trobar sa dona.

Adolorida i a soles com era, en lloc d'esperar l'ajuda que Bernat havia anat a buscar, va eixir al corral per aparellar un animal i anar ella a cal metge. Els dolors del part li apretaren i, agarrada a una branca d'una figuera, sobre la neu, va tenir el seu xiquet.

En aquelles circumstàncies no podrien arribar a la casa. Era menester fer fugir el color morat de la fredor, reanimar-los, fer-los entrar en calor.

Arrossegant-se entraren al corral i entre la palla i els fems tots tres es colgaren.

Al cap d'unes hores, reanimats pel calor animal pogueren tornar a casa, refer el foc de la llar i plorar. El seu fillet nounat hi era mort. El dolor i la ràbia continguda, es mesclaren amb les llàgrimes de la mare que no parava d'abraçar son fill.

Els dies següents una llosa pesava sobre els pensaments d'en Bernat; una sensació d'injustícia que li reclamava venjança anava instal·lant-se i apoderant-se dels seus pensaments.

Passaven els dies i augmentava l'odi contra aquell metge que es negà a ajudar-los. La dona plorava i plorava, mentrestant ell començà a descuidar el treball del camp, fins que un dia agafà el seu trabuc i se n'anà a esperar el metge.

Els ametllers ja havien escombrat les seues fulles. En Bernat, forassenyat, va romandre amagat prop d'una senda freqüentada pel metge fins el moment en què passà el doctor i el segrestà. De ben poc li van valdre les explicacions d'aquell home, fent-li entendre que no era culpable de la mort de son fill. En Bernat, a força d'odiar, s'havia tret qualsevol rastre de pietat. Ni gens ni miqueta en va tenir quan els ulls paorosos d'aquell home li demanaren clemència.