L'Horta d'Alacant té fama...


Obra:Llegendes alacantines (p. 43-44)
Municipi:Mutxamel
Comarca:Alacantí

testing image

L'Horta d'Alacant té fama, entre els criadors d'ocells, d'ésser una zona privilegiada, on a la primavera les bandades migratòries de passerells, niuerets, verderols i caderneres s'aturen per descansar i repondre forces abans de fer el salt cap a les zones càlides del continent africà, o bé per anidar i criar.

Fa temps, hi hagué a Mutxamel un xiquet anomenat Roger a qui li agradaven molt els animals. El seu iaio tenia unes terres, a l'eixida del poble, cap a Xixona.

Aquella finca era coneguda com La Morera perquè hi creixien amb facilitat vàries classes de moreres: les que anomenem turques, que les seues fulles no serveixen per alimentar els cucs, i les moreres normals, les fulles de les quals les agafem per als cucs de seda.

A La Morera l'avi tenia un gran corral on criava tota mena d'aviram: titots, gallines nanes, pollastres i gallines ponedores, tórtores, ànecs i conills...

També tenia un colomer amb coloms casolans i algunes parelles de coloms de cua ampla.

Roger sempre que podia ajudava el seu avi a preparar el segó per 1'aviram, a omplir de dacsa trossejada, edros i canyamons els ponedors dels coloms, a canviar l'aigua dels abeuradors i a netejar el corral i el colomer.

Li agradaven tant els animalets, que quan va complir els sis anys, l'avi li regalà una cordereta que tenia una tatxa al front, per això l'anomenaren Estrela.

Quina alegria més gran va tenir! Com li agradava passar-li la mà pel seu llom, tan suau, tan de cotó-en-pèl!

Però, encara havia dues coses que li feien més goig: Donar-li el biberó i veure com, quan arribava a la finca i començava a cridar: -Estrela! Estrelal- l'anyell venia corrent i com si fóra un gosset li refregava les cames.

Des que li van regalar l'ovella, Roger s'afanyava d'ajudar el seu avi perquè, a mesura que Estrela creixia, havia de dur-la a pasturar.

Solia soltar-la pels bancals de tarongers i llimoners, on a més dels citrons, es menjava els agrets de vora les sèquies.

Un dia, l'ovelleta va començar a menjar fulles d'un llimoner. Roger s'acostà cap a ella per traure-la i va descobrir que entre les branques hi havia un niu. Li ho digué de seguida a l'avi, i tots dos, en silenci, s'apostaren darrere d'un amagatall que van fer amb rames seques.

Al poc temps, veren aparèixer una cadernera. El pardalet duia en el bec una rameta. Amb precaució la col·locà al niu i tornà a volar.

- Iaio -digué Roger - tu saps quant m'agraden els animals, però únicament puc cuidar-los el cap de setmana. Si tinguera una cadernera la cuidaria cada dia.

- Mira Roger - li contestà l'avi - els animalets volen viure lliures. Nosaltres tenim engabiat l'aviram perquè el necessitem, però els coloms que van i tornen tenen la porta del colomer oberta; les caderneres mai no es deixen captivar, han nascut lliures i han de restar lliures.

Aquell fou el raonament de 1'avi, mes la insistència del nét pogué més que la raó; al final l'avi li prometé que engabiarien la cadernera perquè la cuidara en sa casa.

L'endemà mateix, el xiquet, dels seus estalvis, ja havia comprat una gàbia. Era el primer que s'havia de fer si volien aconseguir la cadernera.

El mètode, a més de molt antic, era facilíssim. Com tenien localitzat el niu de caderneres, seguiren el seu procés. Al poc d'haver acabat el niu la femella començà a covar. Va pondre tres ous, un per dia. El mascle anava i tornava, substituent la femella mentre ella buscava de menjar. Al cap de tretze dies començaren a eixir les cries.

Aleshores, aprofitant un moment en què la parella se n'havia anat per cercar menjar i el niu va quedar a soles, l'agafaren amb les cries i el col·locaren dins la gàbia.

Procurant destorbar el mínim possible penjaren la gàbia de la mateixa branca i, amagats, esperaren que tornaren els pares.

Aquestos, carregats d'aliments, quan tornaren, sorpresos, revolotejaren al voltant de la gàbia on eren les seues cries que no paraven de piar. Al principi, desconfiats, es col·locaren en els altres tarongers fins que obligats per la força del voler venceren els lògics recels i per entre els barrots s'atreviren a alimentar-les.

La parella de caderneres anava i tornava, al llarg del dia, buscant les llavors i els insectes per alimentar les seues cries. La cosa funcionava perquè no tan sols les alimentaven sinó que el mascle començà a cantar millor i més fort que mai, semblava ensenyar les seues cries amb il·lusió i constància.

Però al cap d'uns dies un dels pollets morí.

Decebuts el tragueren de la gàbia i van preguntar, al poble, a un home prou entès en canaris i ocells en general per què podia haver ocorregut i que haurien de fer en avant.

Aquell home els indicà que perquè la parella continuara alimentant les cries havien d'anar canviant la gàbia de rama, d'orientació i inclús, a poc a poc, d'arbre. Aquella manera els enganyava i els feia creure a les caderneres que eren lliures.

Feren el que els havien dit, i observaren les anades i tornades de la parella cercant llavors. Sortosament pareixia que havien trobat la solució, però als pocs dies, novament, van trobar una cria morta.

Tornaren a preguntar i tots donaven les mateixes indicacions, fins que parlaren amb un vell pastor que solia pasturar el seu ramat pels barranquets de Montnegre i sabia dels cants i de la vida dels ocells. Aquest els indicà que si volien sentir el cant de la cadernera l'havien de soltar, doncs la cadernera és el símbol de la llibertat.

El pastor agafà la cria morta i li obrí el pap. En tragué unes llavors. Eren les llavors amb què la parella de caderneres havien estat alimentant-la.

De seguida els va fer que l'acompanyaren a un bancal on hi havien cards. Amb la navalla tallà un i els mostrà dos tipus de llavors.

- Ací teniu l'explicació -digué fent dos grups distints de llavors del

card- El nom de la cadernera li ve perquè s'alimenta del card, però de les dues llavors una és comestible i l'altra és verinosa. La cadernera és un pardal que naix lliure i vol morir lliure. Mai no es resigna a viure presoner dins d'una gàbia. Inclús la que ha sigut caçada amb xàrxies i és engabiada, sempre i a cada moment, intenta fugir pels barrots. Prefereix la mort, per això, quan comprèn que la seua cria morirà engabiada li dona les llavors verinoses per salvar-la d'una vida llarga, ben cuidada i alimentada, però captiva.

Roger i el seu avi tornaren al bancal, aprofitant que la parella no hi era despenjaren la gàbia, tragueren el niu amb la cria que quedava i la dipositaren en la forqueta d'una branca. Al poc temps veren tornar la parella de caderneres.

La femella i el mascle, sorpresos, revolotejaren al voltant del niu on la seua cria no parava de piar.

La femella se n'anà i al cap d'un moment tornà i, amb ganes, li començà a papussar. El mascle, mentrestant, obrí el bec, deixà caure la llavor verinosa que duia i encetà un cant com mai no havien sentit cap dels dos. Era el cant de llibertat, del goig de viure.

Somrients, Roger i el seu avi isqueren del seu amagatall i tornaren a casa.

Enmig del bancal, enfebrida i contenta, se sentia refilar la cadernera.