El Cabeçó d'or (fragment)


Obra:Llegendes alacantines (p. 47-49)
Indret:Castell
Municipi:Busot
Comarca:Alacantí

testing image

El Cabeçó d'or (fragment)

 

Conten els més vells d'entre els vells que al bell mig de la serra del Cabeçó d'Or hi ha una cova tota plena de riqueses. Durant anys i panys des del poble de Busot s'ha vist com diverses persones, tant individualment o en grup recorrien la muntanya, cercaven per tots els indrets i foradaven les penyes buscant l'or amagat i mai no trobat.

Quasi sempre les excavacions es feien seguint criteris lògics, principalment on apareixia l'entrador d'una cova -i al Cabeçó n'hi ha moltíssimes-, altres vegades ho feien quan, després d'unes pluges fortes, apareixien reguerons d'aigua marronosa que deixaven la terra pintada amb un color molt característic, resultat de brollar de zones on hi ha abundància de minerals que contenen ferro. Per això en la part meridional i molt a prop del cim es conserven els rastres d'alguns dels pous fets per a buscar l'or o la plata. Tan sols apareixen cristalls de pirita amb el seu resplendor metàl·lic i un polit brillant.

Al començament de 1994 a Alacant un home vell, gitat i malalt, sabent-se en perill imminent de morir cridà son fill i fent eixir tothom li digué:

- Estimat Oriol, el que t'he de dir és un secret obligat a guardar, que tan sols podràs contar al teu fill quan et trobes en les mateixes circumstàncies en què ens trobem ara. Així em va dir món pare i així li ho va dir el seu

La història de la nostra família es remunta a segles i segles anteriors; el nostre noble llinatge prové en línia directa del gran Al-Azraq, cap dels musulmans, senyor de les terres que s'estenien des de Dénia a Cocentaina allà per la meitat del segle XIII. El nostre avantpassat més directe, emparentat amb Al-Azraq va ser el senyor de Busot. D'allí provenim i allí anirem!

Mentrestant, el fill pensant que son pare desvariava anava dient-li a tot que sí i seguint-li la conversa.

- Pare, -deia, -com hem de ser descendents de moros si som cristians?

- Escolta'm atentament doncs em queda poc temps per a contar-te un secret. Aquest secret que l'he amagat sempre al sí del meu cor té a veure amb la serra del Cabeçó, antigament coneguda com el Massís, perquè des de Busot es contempla un mont sòlid i compacte.

El poble de Busot s'alça en la vessant sud de la serra del Cabeçó d'Or. Sobre ell, dalt d'un tossal, hi ha les ruïnes d'un antic castell. Aquell fou el castell de la nostra família.

Abans de la conquesta de les nostres terres per les tropes cristianes la riquesa acumulada durant generacions pels tributs i les sàvies inversions feren del castell i del seu radi d'influència un pou de benestar i d'harmonia.

Les famílies que hi habitaven es dedicaven principalment a l'agricultura dels garrofers, dels ametllers i de l'olivera; al blat, la civada i el raïm, així com a la llana, a l'espart, al cànem i a la barrella; també construïren una fàbrica de vidre i feren tot tipus de gots, ampolles i flascons. Aquesta mena de vidre d'un color blau verdós molt clar era transparent a la llum del dia, per això, els seus productes eren apreciats arreu les terres de la Mediterrània fins els confins orientals de Pèrsia, la qual cosa generà una gran riquesa.

Quan en la primera meitat del segle XIII les tropes cristianes del rei Jaume I i les del rei Alfons X de Castella conquistaren i es repartiren aquestes terres el nostre avantpassat Al-Dibbi, senyor de les terres de Busot, firmà un pacte per el qual reconeixia la sobirania reial cristiana i, a canvi de la pau, compartiria les rendes de les terres. Altres personatges musulmans havien fet el mateix, cedint alguns castells, algunes terres o compartint els beneficis.

Mes aquella situació, aparentment equilibrada no tardà en explotar doncs "Dos reis a casa pobra, un hi sobra" i com sempre s'ha dit: "Nous reis, noves lleis, i qui és amo governa".

Aquestes noves condicions encengueren els ànims; les brases de la rebel·lió contra els cristians anaren prenent forma de flama a mesura que el nou estil de vida i el poder dels cristians augmentaven.

Al-Dibbi, conscient del risc, decidí amagar totes les seues riqueses en una cova de la serra del Cabeçó. Aquella cova, 1'entrador de la qual ningú no coneixia, era el secret que es transmetien els qui governaven el castell.