Quan anava al Rialto amb la mare i Cento...


Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

Quan anava al Rialto amb la mare i Cento -no cal dir que no per veure aquella mena de pel·lícules-, passàvem primer a veure la tia Vicenta. I era aleshores, quan ens obria la porta de casa i ens rebia amb una onada d'escalfor i ens acotxava entre els seus braços fornits i plens d'acollença, que em transportava sobtadament al cinema d'estiu del poble, a l'olor de gessamí, de fetge a la planxa i guisat de sang, d'urinaris rancis i d'usos i costums tan rancis i reprimits com els de ciutat, a una pantalla on gairebé totes les pel·lícules que hi navegaven començaven amb imatges d'una mar blava sota un cel ras i d'una illa petita que a mi em semblava l'illa de Benidorm, però que en realitat es deia l'illa d'Ízaro Films.

La tia se'n va anar, si fa no fa, quan se'n va anar el Rialto. Un dia va emmalaltir i la van portar a l'hospital. De tan malalta com estava, a l'hospital els van dir que allí ja no podien fer res més per ella. Per això van decidir dur-la al poble, a la fusteria, a la casa que la va veure nàixer i viure, per tal que també la veiés morir, allí, en la seua cambra, en una cambra on fruiria del caliu del foc de la llar i de tots el que l'estimaven, en una cambra amb vistes a un purgatori que segur que mai no visitaria. I aquella Mary Poppins casolana i a mida, en comptes d'anar-se'n cel amunt un dia de vent propulsada per un paraigües obert amb un mànec amb forma de cap d'ocell que parlava, se'n va anar dintre d'una ambulància, un dia d'hivern, camí de la fusteria.