Panteó de Quijano

Panteó de Quijano

Era una selva. Per a nosaltres fou un paratge impenetrable. L'estil era de jardí espanyol, o italià, o àrab. Va ser un laberint inextricable. Hi vorejaven xiprers que impedien la visió des del carrer estant. I, dintre, cada contrada era un món diferent. Vetlaven quatre altíssimes araucanes excelses centenàries, i una munió d'olms feien l'ombra atapeïda i fresca dels somnis de la nostra infantesa; mentre les datures arborees exhalaven la flaire profunda de les primeres evocacions. Un acurat jardí, gelosament guardat: allí, a la caseta blanca i blava, hi vivia un drac que espatlava els infants massa atarantats dels anys quaranta.

Des del Carrer dels Arbres pujava un ensomni de brisa des del centre del mar.