Des que ens vam traslladar en aquell pis...


Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

Des que ens vam traslladar en aquell pis -jo tenia cinc anys-, els veïns, tots cofois i desvanits -pis nou acabat d'estrenar en barri de tota la vida a un tret de pedra del centre, actualment El Corte Inglés-, es van plantejar la possibilitat d'instal·lar-hi un ascensor, aprofitant que el constructor havia deixat el lloc preparat per a fer-ho. Durant els vint anys següents, el tema de l'ascensor va aparèixer en cadascuna de les reunions de veïns que se celebraven anualment, en cadascuna de les actes que s'hi omplien i s'hi llegien amb idèntica freqüència, i en gairebé cadascuna de les converses a peu de porta, a peu d'escala o a boca de finestra que tenien lloc per qüestions de veïnatge o d'amistança. A força de parlar-ne, l'ascensor s'havia convertit en una quimera, si voleu d'estar per casa, però quimera al capdavall, una més, una de tantes amb que exorcitzem el decurs del temps i amb què sacralitzem els afers trivials fins que els transformem en l'oratge que remena les passions casolanes i engega coentors i gentileses. El dia que els meus pares van emprendre el camí de tornada cap allà on començaren, si fa no fa, a dos-cents metres d'allí, amb la melangia d'aquells que deixen arrere mitja vida de records i una altra mitja d'inquietuds, baixaren l'escala a peu, igual com ho havien fet sempre.