A l'ombra del garrofer (fragment)


Obra:Llegendes alacantines (p. 31-32)
Indret:Mercat
Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

A l'ombra del garrofer (fragment)

 

"A Encarnació Giner Parodi,

veu, memòria, escrit i sentiments

sense els quals aquesta història

mai no haguera estat escrita."

 

Pels volts de l'agost de mil nou-cents trenta-vuit, a les nostres terres es vivien les amargues conseqüències de la guerra. Els hòmens eren al front, combatent, i els camps restaven abandonats. Les dones, les criatures i la gent major patien por, incertesa i fam, molta fam. I des que començaren els bombardejos contra la població sofrien en pròpia carn el dolor i la mort.

Nosaltres vivíem al Campello, al carrer de la Mar. Món pare era al front. A casa érem tres germans. Ma germana, la gran, tenia dotze anys; jo en tenia vuit i el meu germanet sis mesos. A males penes podíem alimentar-lo amb el pot de llet condensada Gorra Roja que, totes les setmanes, arreplegàvem amb la cartilla de racionament. D'ençà que tenia tres mesos, a ma mare se li va enretirar la llet. Va ser per causa del bombardeig en què un tros de metralla va ferir ma germana en les cames.

Aquell, trist, vint-i-cinc de maig de mil nou-cents trenta-vuit, ma tia i ma germana havien baixat a Alacant, a Correus. Anaren a arreplegar un paquet de menjar que, des de Casablanca, ens enviava un amic de la família. Recolliren el paquet i, abans de tornar-se'n cap al poble, decidiren passar pel mercat i mirar de comprar alguna cosa. Al pocs segons d'eixir del Mercat sentiren l'udolar de les alarmes i el soroll anguniós dels avions. La inquietud s'apoderà de tota la gent, que, corrent, eixia a amagar-se.

Ma germana i ma tia es trobaven prop del portal d'una casa quan van sentir la primera bomba.

- Corre, corre, amaga't! Ai, ai, a...! -foren les últimes paraules de ma tia al temps que un tros de metralla li deixà, a ma germana, la cama esquerra segada aguantant-se pels tendons.

Tia i neboda, enmig d'un clot de sang, quedaren rebolicades per terra.

Després d'aquella primera explosió un seguici de bombes convertiren la plaça del Mercat en un riu de sang, en un espectacle de desolació i mort. Els laments, els crits de les persones es mesclaven amb el soroll, amb l'esclat de vidres i els enderrocaments de les cases.

Eren les onze del matí i el Mercat era de gom a gom. Nou avions penetraren pel port cap al centre de la ciutat. Una ciutat on no existien dipòsits de material de guerra, ni fàbriques, ni tropes que justificaren cap agressió.

Al seu pas deixaren caure noranta bombes que ocasionaren una espantosa mortandat. En qüestió de segons, enmig d'una paorosa confusió, centenars de cossos quedaren destrossats o jeien morts i ferits. L'excels objectiu militar contra la indefensa població civil s'havia complert: un seguici de més de 200 persones mortes i unes altres de ferides va ser el seu resultat. Durant moltes hores les forces de Seguretat i nombrosos veïns cooperaren al trasllat de les víctimes; foren tants els ferits que els hospitals es van col·lapsar.

Ma tia i ma germana es trobaven molt a prop de la Casa de Socors, per això ma germana va ser de les primeres persones a rebre assistència mèdica. Des d'allí la traslladaren a l'Hospital Provincial, on la van haver d'operar d'urgència per traure-li de la cama esquerra el tros de metralla, i queda ingressada.