Prenguí el tramvia de la línia Benalua-Esplanada...


Obra:Enllà de l'horitzó (p. 139-140)
Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

Prenguí el tramvia de la línia Benalua-Esplanada, com altres vegades, i, cinc minuts abans de l'hora convinguda, feia cap a la plaça de Correus, una bella plaça emmarcada entre quatre carrers i amb l'ampli quadrat que quedava enmig, una mica elevat sobre les calçades, ocupat per un jardí joliu clapat de massissets amb arbusts i petites plantes de flor, caminals i en un costat un termòmetre i un baròmetre enormes que feien palès el clima dolç de la contrada.

Vaig entrar a Correus, m'acostí a una bústia i hi vaig dipositar les cartes; després vaig transitar pel gran vestíbul, per la sala rodejada de finestretes dels diversos serveis. Ni hi era, Palmira. Vaig consultar el rellotge: encara hi mancaven dos minuts. El meu cor, tant com el meu cervell, sotjaven a través dels ulls inquiets la desitjada aparició.

Sobtadament, es sentí una estranya remor que venia del carrer, i fins arribà a les meues oïdes, tan endins com em trobava, el bram esfereïdor de les sirenes d'alarma. Vaig pensar d'eixir a cercar-la, però un tropell enorme de gent es precipità porta endins i no em deixaven passar. Els qui eren dins la gran sala no fugien de Correus en cerca del refugi, i vaig recordar que era bastant lluny. Sols jo n'intentava l'eixida. I, tot d'una, de la part de la plaça van retrunyir dues fortíssimes explosions que feren tremolar l'edifici fins als fonaments. Crits, pànic i caiguda estrepitosa de vidres. De part de fora, rebombori confús, estridor de clàxons. La gent s'aixoplugava vora els sòlids murs.

Més explosions, moltes, però llunyanes; continuava entrant gent al vestíbul. La remor passà a poc a poc. Un estrany silenci: es veu que els avions se n'havien anat. Encara uns minuts, i les sirenes tocaren la fi de la llarga alarma.

-Són els caça-bombarders, aqueixos que vénen arran de mar -deien uns funcionaris.

-Criminals!

-Monstres!

La indignació, l'horror, eren indescriptibles. Si algú hagués gosat a alçar la veu expressant la idea que allò tan brutal, tan inhumà, era cosa de totes les guerres, hauria mort a l'acte a mans de la gentada.

-¡Ja han fugit, assassins, ja se n'han anat a carregar de bell nou! -feien les dones.

-Són italians! -cridava una.

-Bé podien bombejar el Vaticà i el Papa, que ha beneït els avions de Mussolini! -espletava una altra.

-Isquem; ja ha passat!

Vaig eixir per fi entre fum i pols i espentes.

La bella plaça presentava un aspecte desolador: arbusts i altres plantes, segats, escampats, tot ple de terregades i enderrocs. Les dues bombes havien explotat allí, davant per davant de l'edifici de Correus. Hi acudia gent i uns guàrdies d'assalt; vaig veure també dos servidors de la Creu Roja... Entre el jardí i la vorera hi havia ferits i segurament també molts, estenallats en el terra. Quan hi vaig arribar, començaven a ser socorreguts, explorats minuciosament.