Entretant i malgrat l'avís que venien tres vaixells de Marsella...


Obra:Sumaríssim d'urgència (p. 112-115)
Indret:Port
Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

Entretant i malgrat l'avís que venien tres vaixells de Marsella, aquests no es veien enlloc, no obstant encara regnava la tranquil·litat, encara no havia aparegut el pànic entre la confiada multitud.

La jornada transcorria lentament, el sol queia de pla i escalfava l'ambient d'aquell dia de primavera que en aquelles latituds es manifesta de manera esplendorosa. La població d'Alacant feia la seua vida normal, encara que la guerra s'havia acabat i ja s'havia donat el «parte», aquell famós «parte de la victoria» que ens han refregat pels nassos amb tanta rancúnia, nosaltres en l'aïllament que ens trobàvem no sabíem que Alacant i el seu port constituïa l'últim reducte de la República i de la llibertat.

Els feixistes alacantins volien eixir al carrer i implantar l'autoritat franquista a la capital: l'existència d'aquells trenta mil «rojos» armats al port els inspirava un cert respecte i no es bellugaren de moment, esperaven impacients l'entrada de l'exèrcit, que a Alacant les primeres forces d'ocupació foren totes italianes.

L'arribada de la nit després de tota una jornada d'espera va començar a neguitejar la gent, començava a esvair-se la confiança d'alguns, se sentien veus profètiques que deien que de vaixells res! Que havia estat un invent de la Junta perquè ens cacessen allí com a rates, que ens havien apilotat en aquell racó per tenir-nos més a la mà i ja seleccionats!

De sobte s'anuncià que a poques milles hi havia un mercant que venia cap a Alacant. Els seleccionats pel primer embarcament es van desplaçar cap al final de l'escullera, la Sílvia i jo preferírem no anar en aquesta primera selecció que donava un caire de fugida precipitada i de por, compreníem que hi havia gent molt més compromesa que nosaltres per fer-ho. Ens havien dit que hi hauria vaixells per a tots i no ho dubtàvem, la responsabilitat dels organitzadors, molts d'ells amics nostres, no la qüestionàvem gens, em vaig apropar cap on eren els primers seleccionats i efectivament la tria s'havia fet escrupolosament correcta, tota aquella gent tenia greus responsabilitats, militars, caps d'exèrcit, governadors, responsables de partits i sindicats, és a dir, una bona collita ja agrupada i a punt de ser afusellats si queien a les mans rancunioses dels vencedors que ens tenien encerclats en aquella ratera!

La notícia que circulava de forma misteriosa entre aquest grup era que el primer vaixell avistat s'havia aturat i no avançava cap al port, després va caure la nova com una bomba: El cònsol va confirmar que Franco personalment s'havia fet enrere de la paraula donada i havia ordenat a la flota de guerra nacional que s'adreçàs al port d'Alacant per impedir l'arribada dels navilis d'evacuació. L'efecte d'aquesta notícia fou terrible! Veiérem com el mercant girava cua i desapareixia de vista deixant-nos en la desesperació a tota la gernació preparada per marxar.

El capvespre caigué ràpidament com un sudari, el fons de l'esplanada i les cases estaven en penombra, sense un sol llum, l'expectació i l'angoixa ens atenallava; què passarà ara? ens preguntàvem els uns als altres! De sobte aparegué per la bocana del port la massa fosca i amenaçadora d'un vaixell de guerra feixista, el guardacostes Vulcano, el qual immediatament encengué tots els llums de coberta on hi formà tota la marineria, al mateix temps hissava la bandera bicolor a tocs de corneta i amb crits de: «Arriba España», «Viva España» i «Viva Franco».

Teatralment els llums de l'esplanada també s'encengueren de cop i volta.

Pujà cap a nosaltres l'eco de la marxa reial i poguérem veure les tropes italianes desfilant cantant l'himne Giovinezza.

Ens quedàrem aclaparats, ara sí que ens sentíem caçats com a conills! El pànic es desfermà tumultuosament, tothom volia fugir sense saber per on; crits de dones, plors de xiquets, imprecacions dels homes, tot això formava un conjunt dantesc. Hi va haver veus tranquil·litzadores que volien apaivagar aquell desordre que s'iniciava, qui més qui menys portava una pistola, bombes de mà, fusells i metralletes, un vertader arsenal en mans de gent desesperada.

Un estrany subjecte s'enfilà en una torre metàl·lica de les que sostenen els cables de la llum i des de dalt de tot amb els braços en creu començà a cridar:

—«Asesinos, asesinos!» —en un acte de bogeria produït pel pànic-

N'hi hagué d'altres que serenament s'assegueren sobre una flassada, tragueren la pistola i apuntant-se el cap es dispararen el tret alliberador. Hi havia escenes per tots els gustos, grups de famílies asseguts al voltant d'una foguera menjaven tranquil·lament els queviures que portaven sense dir ni mut. Començà a caure una pluja insistent que dramatitzava més encara una situació ja prou dramàtica.

Aleshores la comissió va informar que s'organitzaria la sortida del port sense esperar més; les forces militars que encerclaven l'escullera tenien ordre de no disparar mentre la gent eixís ordenadament i sense armes. Podíem haver resistit fins a la mort però no tots eren militars, i havia les criatures i la gent gran que ens frenà aquell numantisme d'última hora, a més planava damunt nostre un fatalisme descoratjador, volíem morir i com més aviat millor!

La Sílvia i jo miràvem aquella situació límit que no ens l'esperàvem, vaig llançar a l'aigua els prismàtics i la Parabellum que ja no em servirien per res. En sortir separaven els homes de les dones, aquestes les conduïen a llocs tancats, cinemes i teatres que habilitaren per allotjar-les provisionalment.

A mi m'escorcollaren i em llevaren la documentació, una ploma estilogràfica i les deu mil pessetes que m'havia donat mon pare; no es varen fixar en el rellotge d'or que duia en el canell.

Darrere quedava un batibull d'objectes discordants: fardells esventrats, safrà mullat per la pluja que envermellia la terra com si fos sang i que es barrejava amb l'autèntica dels qui s'havien suïcidat. Maletes oblidades, pistoles i armes de tota mena llançades per tot arreu, aquelles armes que amb tanta ànsia havia agafat el poble aquell 18 de juliol per defensar la llibertat amenaçada per aquells que havien traït la República; a terra quedaren inermes els cossos d'aquells qui buscant l'alliberació i potser més valents que nosaltres, s'estalviaren amb el seu acte suprem les misèries que hem sofert tots els qui estem ací i que, finalment, molts acabarem de la mateixa manera a les mans dels vencedors!

Una renglera de malestrucs s'adreçava a la sortida d'Alacant per la carretera de València, passàrem per davant del Raval Roig i la platja del Postiguet, després ens menaren sota la vigilància dels soldats italians cap a una costera que pujàrem pausadament i ens concentraren en un camp d'ametllers a l'eixida de la ciutat.

Allí la oficialitat es dedicà a fer propaganda entre els desgraciats que ens trobàvem encara en vida però amb la certesa que anaven a afusellar-nos. Però es veu que érem massa per fer un acte d'aquesta mena, els italians malgrat tot es comportaren amb nosaltres i en tot moment com persones civilitzades, potser perquè aquella guerra no era la seua; per ells érem uns presoners que en el moment de ser-ne deixàvem d'ésser enemics.