La serra Grossa


Obra:Fulls de ruta (p. 81-82)
Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

La serra Grossa

 

Un dels llocs més especials, en les extremitats de la ciutat d'Alacant, és la serra Grossa: un gran llom, que tapona les aigües del mar i fa un dic que separa la terra de l'aigua. Pronunciada i estrident, segons d'on es mire, la serra Grossa és una mena d'illa vorejada d'aigua per un costat i de terra per l'altre. La testa estepària fa sentir que som en una terra emparentada amb Tabarca, amb Lampedusa o amb Sicília.

Si hi accedim per la Goteta, el camí travessa la falda del massís i s'enlaira en diagonal. L'itinerari, poblat de pins (tot i que no són xiprers) s'assembla a un calvari. De tant en tant, apareixen unes parets de roca amb cavitats i formacions esculturals. Des d'aquest flanc, s'observa la perifèria de la comarca; al lluny: el Puig Campana i Aitana; més a prop: el Cabeçó, la Penya Xixona, el Maigmó (amb el seu ajudant, el cantal de Pixador), Fontcalent... En un diàleg mut, les muntanyes se saluden.

Des de dalt del promontori, la vista abasta des de la badia de Benidorm al cap de Santa Pola. El més immediat, per llevant, és el que resta de l'horta d'Alacant i la platja de Sant Joan. El desgavell urbanístic fa de la zona un barri paregut a Hong Kong, auxiliat, en l'extrem, per la testa rocosa del cap de l'Horta. Una meravella vertiginosa.

En avançar, descobrim la immensitat marina com un animal somnolent o agitat, tenyit de colors purs i violents. El mar, des de l'amplitud muntanyosa, és una realitat titànica, corprenedora. Unes vegades, esdevé una exuberància de llum, d'altres una irisació glaçada. Unes voltes, sembla un grapat de gotes argentades, com un cove immens de mercuri, unes altres, ens sorprèn una aigua vaporosa que convoca tota la gamma dels verds, dels blaus o dels lívids. Sempre —siga nacrat i lluminós o d'un color discret— el mar és una superfície vibrant. Un esclat de colors vius.

Per la part de ponent, la serra Grossa és una balconada sobre la ciutat, en especial, sobre el Raval Roig, el Postiguet i Santa Bàrbara. Vagarejant en les últimes clarors del dia s'hi pot veure algun crepuscle fantasiós, quan el sol s'amaga darrere Fontcalent i fa assistir a un clímax simfònic.

La limpidesa dels núvols sobre la badia, el domini sobre la ciutat, estesa als peus i sobre el mar fan pensar que tot just descobrim la vertadera faç d'aquest racó del Mediterrani. La ciutat empolsegada de l'ultima llum: grisa, blanca o assafranada, és sempre un bullir de sorolls i d'estridències. La serra Grossa és una invitació a sentir, en silenci, la salmòdia del cosmos, l'oració de la terra i del mar sobre un vèrtex exposat al cel. Bé ho sabien Paul Valéry o Salvador Espriu quan poetitzaren dos escenaris semblants, dos tossals amb sengles cementiris sobre la Mediterrània. I és que una altura ens fa esperar alguna revelació dels estels: com a presoners alliberats, respirem el vent del mar i esguardem el cel buscant senyals immensos.