Benvolguda amiga...


Obra:Un palau d'hivern (p. 91-93)
Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

Benvolguda amiga:

 

Avui me n'he vingut a passejar pel port, en aquesta hora de la caiguda de la tarda. Hi ha altres dies que m'aprope fins la platja del Cocó, on deixen les seves barques els pescadors del raval Roig. M'agrada oir-los conversar mentre mire com estenen les xarxes.

¡Com són de plàcides les hores en què l'obscuritat esborra a poc a poc les siluetes de la gent i les ones que, en un ritme constant, se succeeixen les unes a les altres damunt l'arena!

L'aigua feia una olor pudenta vora el malacó de la costa i he hagut de venir fins a la farola, en la punta de l'escullera, on l'atmosfera és netejada per la brisa i l'aire duu un gust agradós de salnitre.

A penes hi ha gent. Algun pescador mig adormit vora la seua canya de pescar, algun grup de mariners dels cuirassats anglesos que fondegen aquí des de fa uns dies, els carrabiners que es passegen ociosos pel dic.

En el moll de Llevant es veuen sacs, tonells i caixons de fusta amuntegats vora els nous tinglados del port. Hi ha una carro ple de barrils que va lentament cap a la ciutat. Hi ha vagons buits que romanen adormits sobre les vies. Uns estiuejants es passegen per la dàrsena en una barca de rems. Hi ha més bots i barques enllà la bocana del port.

Una dona rossa, potser vinguda del nord d'Europa, abillada amb un vestit blanc que mou la brisa i amb una gran pamela de palla, es passeja vora mar acompanyada d'un nen. Una ombrel·la de randa, plegada ja, la deu haver protegida del tebi sol de la tarda.

Des d'ací, la ciutat sembla deserta. No hi ha res que delate el malaveig dels carrers i les avingudes propi d'aquesta època de l'any. Les cases del passeig dels Màrtirs es retallen per damunt les palmeres. Cap al ponent es destaca la barraca de fusta del Club de Regates acabada de pintar. Més enllà estan els arbres del passeig de Canalejas. I més enllà encara, la taca negra del Palmerar. La claredat del dia permet veure l'illa de Tabarca i el cap de Santa Pola.

Al davant meu s'alineen les torres i les cúpules de Santa Maria, de l'Ajuntament i de Sant Nicolau, protegides per la mola grandiosa, resseca i blanca del mont del Benacantil. Les belles araucàries de la replaceta de les Barques sobresurten per damunt dels terrats. Les cases de colors vius de la Vila Vella i del barri de la Santa Creu pugen, apinyades, pel vessant de la muntanya fins al polvorí de l'Ereta. Per damunt de tot, la muralla sinuosa tanca el paisatge. El castell de Santa Bàrbara, a contrallum, domina la ciutat, com vigilant-la.

Es troben ara buits i en silenci els balnearis de la platja del Postiguet, que ací en la postal pots veure bulliciosos, plens de persones que prenen banys de mar amb vistosos maillots, que es recolzen en les passarel·les tot observant els jocs dels banyistes, o que passegen coberts amb una gorra, un panamà o un para-sol.

Els banys Diana, amb les seues torretes i les seues llanternes, les seues voltes i els seus tendals de lona que mou el vent, semblen des d'ací un palau venecià. El balneari de l'Estrella, que durant el dia s'omple d'una gentada alegre i parladora, sembla ara un templet oriental que, flotant a la deriva, haguera varat en aquesta platja. El vell balneari de l'Esperança està poblat només per fantasmes. Cruix la seua estructura metàl·lica, rosegada i rovellada per l'aigua de la mar any rere any, sense que les successives i nombroses capes de pintura hagen pogut protegir-la. Els banys de l'Aliança, amb el record de tots els moments feliços que hi hem passat, són ja, a males penes, un muntó de fustes podrides. Tots, tots estan abandonats, vells, decrèpits. Un alè de mort plana per damunt d'ells.