He tingut un estrany somni...


Obra:Un palau d'hivern (p. 189-191)
Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

He tingut un estrany somni en el qual sobrevolava molt lentament la ciutat d'Alacant com en un llarg travelling. Als meus peus, la ciutat oferia una imatge atraient i suggestiva. No es veia ni rastre de runam ni d'enderrocs, ni edificis en ruïna, ni solars coberts de brossa o de budleies. No hi havia edificis mig enderrocats, abandonats o destruïts. Tot estava perfectament construït, perfet, acabat. Enlloc no apareixien bastides ni empostissats, ni estructures a mitjan alçar, ni els sòlids muntons de materials de construcció de tota mena.

Immobles pulcres i nets s'alineaven ordenats al llarg dels carrers i les places. Petites cases de colors vius vorejaven els vessants del Benacantil pels barris de Sant Roc i de la Santa Creu. Blocs d'edificis amb altures de cornisa uniformes tancaven les perspectives de les avingudes, sense que cap paret mitgera ni cap altre parament discordant trencara l'harmonia del conjunt. Els fils i les conduccions aèries, les tanques, els cartells publicitaris, els anuncis lluminosos i els rètols de propaganda havien desaparegut per complet.

No existien, o havien desaparegut, les construccions desordenades i confuses que es desbordaven pels campoberts del Garbinet, Sant Blai, la Florida o els Àngels, ni les que s'han esbargit d'una manera caòtica per la Condomina o pel cap de l'Horta.

En la meua visió, una llum brillant i diàfana separava amb una línia precisa i clara les tonalitats blavenques del cel i de la mar, sense que cap gratacel interrompera el seu traçat. En el port no hi havia depòsits de combustibles perillosos. El seu lloc l'ocupaven alegres i airosos velers que la brisa, suaument, gronxava. En una atmosfera neta i clara, al lluny, es perfilaven les superfícies de colors ocre i violeta de les muntanyes de Fontcalent i del Maigmó.

El castell de Santa Bàrbara transmetia una especial sensació evocadora de tota la seua història, més enllà de manipulacions fetitxistes i reconstruccions sentimentals.

La ciutat conservava tots els seus edificis emblemàtics. Amb una serenitat senyorívola i vetusta s'apinyaven els palaus en la plaça d'En Ramir. Hi destacava, majestuosa, la casa del Consolat. Es retallava en el caseriu el perfil de la Vella estació de Madrid. El convent de les Monges de la Sang estava totalment acabat i la plaça de bous lluïa, aïllada, les seues grandioses proporcions.

Els passejos i els jardins vessaven d'arbres frondosos i de massissos quallats de flors. L'esplanada d'Espanya anava, sense cap discontinuïtat, des dels edificis fins a la mateixa riba de la mar. El Jardí Botànic floria, radiant, amb tota la seua resplendor. Pel Morant, entre els arbusts, hi havia cérvols, cavalls, ramats d'animals que pasturaven lliurement, esbarts d'aus que idíl·licament creuaven el cel. El Palmerar era una bella horta on creixien verdures i vivers de palmeres.

En el meu recorregut vaig anar descobrint diversos racons apartats. Quioscs, fonts i petits detalls atreien la meua atenció. Tanmateix, una estranya sensació m'envaïa a poc a poc. No hi havia cotxes que abarrotaren els carrers i cap soroll trencava el silenci, un silenci absolut i aclaparador que cada vegada es feia més inquietant. Sense saber per què, començà a resultar-me anguniosa aquella visió de la ciutat que es presentava a la meua contemplació. Tot era perfecte. Tot estava acabat. Massa perfecte. Excessivament tancat i acabat. Cap desequilibri, cap estridència, cap fissura trencava l'encant de la ciutat somiada. No hi havia res que demanara afegir-se en aquesta imatge que semblava eternament immòbil.

Una suor freda i un sobresalt em despertà de sobte. Vaig comprendre aleshores que la ciutat d'aquell somni, aquella visió sense soroll, sense fils, sense destrucció, sense cotxes, sense gent, aquella ciutat petrificada, ideal, intocable, aquella imatge freda, era una ciutat definitivament i per sempre morta.