Quan vaig començar a llegir (i a escriure)...


Obra:Obertura catalana (p. 26-27)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

En la casa número 18 d'aquest carrer va néixer el poeta Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003). Aquí va viure fins que es va casar i aquí va escriure els seus primers llibres, per exemple Paraules al vent (1954) amb què guanyà el premi Óssa Menor de poesia de 1953. Era una casa de tres plantes, amb una part dedicada a cafè i l'altra habitatge. La família ocupava les dues primeres plantes. Davant de la casa podem llegir sencer el poema "He heretat l'esperança", del qual n'hi una part disposada en una placa a la façana.

Es tracta d'una casa adosada a la banda ponent del carrer. Està restaurada i té una placa commemorativa a la planta baixa.

testing image

Quan vaig començar a llegir (i a escriure) més o menys seriosament, als catorze, quinze, setze anys, a casa, al carrer del Pont, divuit, no tenia ni despatx ni res. Quan plegava de treballar, a les sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de tauleta falsament modernista, petitíssima i força incòmoda. Les cambres, a casa, eren al primer pis, i això em proporcionava un aïllament total de la resta de la família, que feia la seva a la planta baixa, on teníem la cuina, el menjador, un rebost i una entrada. A més, com que parlo dels anys quaranta, època de vaques magres, del carrer no en solia arribar gaire soroll, sobretot a l’hivern, i el silenci que m’acompanyava era quasi total. Això potser és el que ha fet que m’acostumés a llegir enmig d’un silenci absolut. Per a mi, si hi ha soroll, fotuda. Almenys soroll «que m’afecti», vull dir que vagi per mi. Al soroll dels automòbils, per exemple, m’hi dec haver anat avesant, perquè ara, per la carretera del costat de casa, hi ha un trànsit considerable, i bé llegeixo. El més fotut d’aquelles lectures, a l’hivern, era el fred que passava. A casa no hi havia calefacció; una estufa al menjador i passa que t’he vist. Jo, de vegades, m’abrigava una manta a les cames i me’n posava una altra a les espatlles, i així llegia. Devia semblar un pell-roja. Altres vegades la mare es compadia de mi i em portava un braser, però, segons la padrina, els brasers en una habitació tan tancada, emborratxaven. A més a més, a casa gairebé tots em consideraven un pèl guillat. Què se m’hi havia perdut, en els llibres! Ja estava bé, llegir, però amb «modos».