Hi ha qui diu que viu angoixada...


Obra:Un palau d'hivern (p. 164-165)
Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

Hi ha qui diu que viu angoixada des que construïren ací el poblat de Nova Tabarca. També hi ha qui diu que ha pogut entendre els seus udols desesperats on, segons ells, es conten confuses llegendes. Les conservem totes escrites en epígrafs només intel·ligibles per a Nosaltres. Són les estranyes petjades que hi ha als carreus de la murada, els jeroglífics tallats en les dovelles de l'arc de la porta Trancada, les xifres cabal·lístiques gravades en la torre de Sant Josep, els dibuixos damunt les roques de la Pedrera, les inicials amagades entre les motllures de l'església de Sant Pere i Sant Pau. És inútil que ho busqueu. Encara que ho veiéreu, mai no podríeu desxifrar-ho.

En aquests signes es parla d'històries de barques buides que apareixen encallades en les platges de Santa Pola després de les nits de tempesta. Hom deia que havien estat víctimes dels pirates que feien el seu cau en l'illa, mes Nosaltres sabem la veritat. Ens recorden tèrbols succeïts que van ser silenciats en els Annals dels Ports d'Espanya, la sobtada follia que féu que els enginyers militars que construïen el moll se suïcidaren ofegats en la mar. Ella defensava el seu territori.

Tampoc no foren raons d'estratègia defensiva les que deixaren inacabades les fortificacions durant molts segles, ni les que feren, finalment, que s'abandonaren per a sempre.

Era ella l'origen dels vents mefítics que agostejaven abans d'hora les collites plantades sobre la roca viva. Era ella qui, de vegades, ha arribat a amagar la llum del far per a desorientar els navegants.

No és la sal qui rosega les pedres dels murs ni qui enruna les cases. No és pas la humitat qui soscava els fonaments. Ni les filtracions de l'aigua de la mar són la causa que es torne salada l'aigua dels aljubs. És ella qui lluita follament per la seua illa i recupera, a poc a poc, els seus dominis.

Ella mata. La seua maledicció fulminà els governadors amb morts violentes i ha fet des de sempre emigrar els tabarquins. Ells saben els motius, però callen. Qui l'ha vista no pot resistir la seua atracció i sucumbeix ofegat entre les llargues algues verdes i marrons dels clars de l'aigua.

Ningú no ha de seguir profanant la seua esfera vital, el seu àmbit sagrat. El seu recinte s'ha de conservar per sempre lliure i buit, i Nosaltres hem jurat tornar-li el seu espai. Ningú farà ací més cases. Ningú tornarà a apropiar-se del seu territori.

Però ja és hora que acabe el meu testimoni, i tu que el coneixes correràs, des d'ara, un greu perill. Per la meua banda he trencat l'Aliança Secreta i sé que hauré de morir. És just que així siga. Tanmateix, estic tranquil, puix que sent pròxim el dia en què, de nou senyora de l'Illa que a ella només li va pertànyer, s'oirà de nou el seu cant flotant sobre la mar, en Harmonia perfecta amb el Cosmos, enfront de la confusió i del caos que s'haurà estès per tota la costa.