Des de la finestra una línia nítida...


Obra:Fulls de ruta (p. 17-18)
Municipi:Alacant
Comarca:Alacantí

testing image

Des de la finestra una línia nítida: l'horitzó, i en l'horitzó un punt pertorbador: Tabarca. No sóc un aficionat a cantar les glòries locals, ni a fer elogis de campanar, però Tabarca em sembla una propina de la vida (amb perdó de Ferran Torrent).

Desconeguda per a uns, defraudant per a d'altres, l'Illa és el que és. I és molt. En un llibre recent: Isla de Tabarca. Pura vida de Cristina Banuls, hi trobem una aproximació força interessant. El llibre ens presenta la geografia d'aquest racó de món —una anticipació africana amb tota regla—, la cultura popular i les activitats pesqueres que, temps era temps, conformaven el quefer material dels tabarquins. L'Illa té, per a mi, dos elements de fantasia: el fons marí i la visió dels crepuscles, tots dos molt ben captats en el llibre.

Però Tabarca és moltes altres coses, sobretot quan un no és el visitant d'unes hores. Com escriu Pedro Marco, en la introducció del llibre de Cristina Banuls, el secret de l'Illa és el silenci, la pau de la humitat, les camejades curtes, les converses sense conclusió. Tabarca és la teràpia de l'avorriment, sentencia el pintor. Hi estic ben d'acord amb aquesta «teràpia», però no s'hauria de publicitar en clíniques psiquiàtriques o en sales de psicoanalistes, sinó entre gent disposada a cultivar els sentits, l'amistat, la sensualitat, la contemplació, el silenci...

La màgia de Tabarca no és sempre fàcil de copsar, no és una illa del Carib, ni un parc d'atraccions —amb muntanyes russes i efectes virtuals—, ni té a veure amb Robocop ni amb Batman. No té les vibracions ostentoses del bacalao, ni la grandiositat de la música de cambra. La solemnitat de Tabarca té a veure amb la salmòdia tranquil·la de les ones, amb un continuat silenci beatífic, amb l'alenar impertorbable de les hores.

Cada país produeix una classe específica d'embriac, el de Tabarca, en el fons, és el de les misterioses sonoritats de la mar. Enmig de l'aigua, presenta una borratxera delirant de gavines i també és una heretgia de sol i, de vegades, un assot furiós de vent i de pols. Davant dels excessos, però, l'illa manté una ataràxia impertorbable.

El contacte continuat amb Tabarca permet sentir un estat regressiu, si bé no és la pau idíl·lica de la societat rural, sí un món sense el soroll de cotxes. Fora de l'asfalt —amb el fre dels pneumàtics—, lluny d'escales mecàniques, el sabor d'una lentitud arcaica se'ns revela un bàlsam miraculós. L'Illa Plana és frugal, poc luxosa, però en el fons càlida i sensual, fins i tot lasciva: fa pudor de peix, ol a sal, a sexe.

Tota la sensació de pobresa, de meridiana africanitat, d'impactant desert serveixen, però, per ressaltar els crepuscles més espectaculars que es poden veure des d'aquesta part de la península: un cercle damasquí, llavors, recorre l'horitzó fins a fecundar la mare terra.