En Jordi va assistir a l'enterrament amb en Güibes...


Obra:Els jugadors de whist (p. 459-461)
Municipi:Figueres
Comarca:Alt Empordà

testing image

En Jordi va assistir a l'enterrament amb en Güibes, en Churchill i en Pierre. No coneixia gaire l'església perquè els seus pares eren assidus de la parròquia de la Immaculada. Tot i que habituats a la litúrgia catòlica, els quatre amics se sentien tan aclaparats per la mort d'en Biel, per l'escenografia gòtica, per la grandària, la fredor i l'obscuritat de la nau, que es van asseure tan endarrere com van poder, a la part dreta del transsepte, entre la capella de Sant Sebastià i la de la Concepció. A causa de la reverberació acústica, empitjorada per uns altaveus rogallosos, en Jordi tan sols va entendre un passatge de tota l'homilia: «Yo soy la resurrección y la vida. El que cree en mí, aunque muera, vivirá. Y todo el que vive y cree en mí no morirá nunca». Dret davant un faristol, a l'esquerra de l'altar, oficiava un ancià vestit de blanc que duia una estola lila. Hi havia una trona de pedra a cada banda, i una estàtua imponent de Sant Pere, també pètria, al fons de l'absis. A en Jordi li va semblar entendre que en Biel —«el malogrado Gabriel», deia el capellà, com si fos un embarbussament— era un afortunat perquè havia entrat a la casa del Pare. ¿Era possible que es referís a la mort com un premi?

Durant la cerimònia, a en Jordi li va sobrar temps per observar l'església. El taüt estava situat davant l'altar, al passadís central. Sobre una plataforma s'encavalcaven tres corones de flors: la de la base militar de Sant Climent —amb una bandera espanyola—, la del col·legi Sant Pau i la de la família. Als bancs de l'esquerra del passadís hi seia la família, amb els pares i la germana d'en Biel a primera fila. Als bancs de la dreta hi abundaven els uniformes militars. També hi assistien l'alcalde, el director de l'escola, tota la gent que els diaris de l'època qualificaven de «primeres autoritats», i que estaven al cas de quan calia asseure's o aixecar-se —una qüestió que a en Jordi sempre se li escapava—. Les primeres autoritats havien col·locat mocadors al reclinatori del banc per no embrutir-se els pantalons quan s'agenollaven.

A l'esquerra de la nau, un Crist de mida natural jeia dins una urna de vidre il·luminada. A la capella de la dreta, l'estàtua de la Verge estava flanquejada per pintures que representaven quatre àngels adults amb túnica blanca, dotats d'ales esponjoses i aerodinàmiques, immòbils en un gest forçat, com si no sabessin què fer amb unes ales tan grosses. Dos voletejaven sostenint una corona. Dels que estaven a terra, un brandava una espasa en flames i l'altre una branca, potser d'olivera; tots quatre tenien el mateix nas grec, el mateix mentó voluntariós que apareix a la iconografia dels règims totalitaris, el mateix tupè dels cantants de rockabilly. De l'estàtua de la Verge, sobtaven els peus, desproporcionadament grans, amb uns dits rabassuts com botifarres de sal i pebre.

Els pilars incorporaven relleus de pedra que mostraven la Passió de Jesús. Els vitralls, petits i llunyans, mostraven escenes que en Jordi no aconseguia identificar.

Al començament de la cerimònia, dos homes van repartir recordatoris. Com si calguessin.

El taüt estava col·locat sobre una plataforma amb rodes. Acabada la missa, dos homes van transportar-lo fins a la porta seguits pel capellà; més endarrere, els pares i la germana d'en Biel tancaven el seguici. Quan la gent sortia de l'església, els trobaven tots tres en fila al porxo. Els assistents passaven per davant i els donaven la mà com si fos una recepció oficial. Quan va arribar el seu torn, en Jordi no va ser capaç de deixar anar la frase ritual. Ell no es podia limitar a acompanyar-los en el sentiment, ja que se sentia íntimament culpable.