La mar garsa


Municipi:Escala
Comarca:Alt Empordà

testing image

La mar garsa

 

Una de les primeres col·leccionistes de coses d'Empori, és la mar. Amb dobleses felines, quan està de bones, s'allargassa, mansoia i riallera, en la llongada, i ronronejant festosa, llepa manyagament els peus de la ciutat.

Mes, quan la inquieta el llevant o la tramuntana, s'enfada de seguida, s'estarrufa, enarca el llom i comença a miolar amenaçadora. I acte seguit se llança violent sobre la costa. El moll grec, com un gegant mesell, li para el primer cop amb ses espatlles i en sos carreus ciclòpics s'hi esberlen una a una les onades. Però l'esperó de l'obstacle no fa més que enferestir-la i, reculant per a prendre alè, se llança amb nova fúria a l'atac. Sos escumaralls de ràbia munten enlaire i recauen, fets alba polseguera, com un allau de neu: fais tèrbols i brunzents se precipiten a l'altra banda d'esculls i promontoris i res és ja prou per aturar-los-hi l'envestida. Aleshores cal que Empori tremoli, car, abraonant-la feréstegament, com els lleons als cérvols pintats en sos vasos i mosaics, se li abat al damunt, li destrossa els flancs a xarpades i la deixa feta una misèria. Rampant per la sorra acarenada de la duna, bota per damunt la mota de la carretera i cau dins l'antic port, com si volgués tornar a prendre'n possessió. La terra dipositada a bones gruixes prop les rompents per les vagonetes tombarelles de les excavacions, és soscavada, esgavellada, arrossegada mar endins, les pinedes adolescents que tracten de defensar-la corren la mateixa sort i les que no cauen resten greument ferides, desarrelades i cuites talment per l'alenada terrible del monstre. Són xuclades les platges i esbotzats els camins, desfetes les carenes i escatades despietadament les roques costeres... Tot li paga són delme de sang... I com si no mes que amb aquesta s'apaivagués la seva fúria, així que ha fet el mal, se tempera poc a poc. Minva son udol frenètic que omplia cel i terra i a través de les flotes d'escuma comencen a negrejar desferres i esculls... Aleshores, es l'instant propici; tot ran de la llongada apareixen, lluents i regalimant, petits genis marins que vagaregen com follets d'ací d'allà. Tenen la pell burella, de color de rap i antenes àgils com els pops. Són els braus, els pacients recercadors. Coberts amb vestits d'aigua, els peus enclavant-se en la sorra mullada i l'esquena en arc, espien la defallida de les ones per a furtar-les-hi, per a recuperar lo que elles, suara tot just, se'n han endut d'Empori. Perquè la mar, aquella mar tan dolça i ignoscent dels dies de bonança, no és res més que una gran garsa lladre, una gran furtadora; com tots los que fan guerra quan estan en guerra. I tan a flor s'esqueien les riqueses d'Empori, tan espargides per tot, tan barrejades amb la terra, tan confoses amb ella i indestriables, que les vagonetes ne dipositaven no petita quantitat en los terraplens que van aixecant a vora mar; i aquesta, a d'espatllar-los, desfà els grumolls i terrosses sens esforç, deslliurant del llur englevament monedes i cornerines, fragments de plats historiats, petites lucernes i fusaioles que hi estaven empresonades, i rentant-les-hi en un santiamén la cara, les hi retorna tota llur bellesa i acoloriment abans d'endur-se-les per sempre més cap a les cambres inviolables on tanca sos tresors; cap allí on guarda les naus perdudes, els bancs de coral, els fosforejants restes dels nàufrags...