testing image

Visita

 

Me'n vaig al cementiri del meu poble

bell en sa solitud, senzill i noble,

tot ell parat de blanc, color de pau,

sota el sol esplendent i el gran cel blau.

M'hi passejo tot sol, pel cementiri;

com un escarbat dins un lliri,

m'apar que és quelcom profanador

de mos passos inquiets la lleu remor.

El terrer, adobat amb carn humana

és divís en jardins de folla ufana

i entorn d'ells, en fileres apretats,

els nínxols van traient llurs blancs esclats.

Dintre el nínxols i sota els bells jardins

tinc un món enterrat de conveïns:

d'homes, dones, infants que he conegut

i que han mort un a un sense traüt.