L'hort (Fragments)


Obra:Impressions i records (p. 1314-1317)
Municipi:Escala
Comarca:Alt Empordà

testing image

L'hort (Fragments)

 

Jo estimo el jardí com les ninetes dels meus ulls. No l'estimo pas perquè siga molt bell, sinó perquè és jardí i perquè és nostre; és a dir: perquè està secretament unit a ma vida secreta d'ànima contemplativa.

Aquest jardí és un rectangle d'uns quants metres d'ample i uns quants més de llarg; de terrer aspre i quelcom argilós, eixut de sí mateix i eixut de més d'un segle de llevar flors. Aquestes s'hi congrien, a voladúries, a eixams, a xàfecs, senzilles, vulgars, exòtiques... lligant-se, barrejant-se, confonent-se i empellant-se elles amb elles, en fraternal barreja, sens apartats de castes o de preferències... Totes són flors i totes les flors hi tenen dret en nostre jardí. Unes, les més, les hi ha entatxonades la mà de l'home, altres les hi han dutes els ocells, per sa pròpia volença... i totes s'hi troben com a casa seva. Les flors, com els homes, se senten bé i arrelen allà on són ben rebudes, allà on troben afecte. No hi ha pas cap jardiner que en curi d'aquest jardí; és un jardí paradisíac, és un jardí lliure de tirà, com els jardins de la natura; cada planta s'hi estén, grifola, floreix i grana en perfecta llibertat. Seguint la llei natural, més sàvia i més santa que totes les lleis dels homes, les fortes ofeguen a les febles i les febles es moren í es descomponen per afemar el terrer on prosperen les altres; cada branca agafa la positura que li apar més escaient i pròpia i troba les més estranyes i originals corbes; cada llavor es refia del poder expansiu que porta en ella, no de foranes ajudes, per a esclatar, travessar la terra i dreçar-se en els aires, com una bella prometença... I totes són amigues, perquè cap d'elles no sofreix una imposició que afavoreixi una altra. [...]

Mes, en nostre jardí, no són pas flors soles el que hi ha; també hi ha arbres de fruit; perers, pruneres, cirerers, magraners, llimoners... El que no hi ha són pomeres; en això sí que no s'assembla pas mon petit paradís amb el terrenal; les pomeres, l'arbre simbòlic de la temptació, no volen saber-hi res amb ell. Les que hi plantem es moren de natural i les que no s'acaben de morir per si mateixes les tallem per compassió. Escleròtiques, magres, totes de traus i esporguims, en lloc de saba els hi corren cor amunt, cor avall, els cadells rosegaires, fan pocs fruits, que se'ls corquen abans de madurar, i a la primavera ploren, nues i descarnades, enmig de les tendres verdors que tot ho endiumengen... No hi volen saber res, les pomeres, amb el nostre jardí... [...]

El magraner és un marxant de joies. Jo no he vist res tan enartador com una magrana, esberlada tota ella per folla rialla i ensenyant a tot pler sa encesa dentadura de robins. Quan aquestes rialles bojalment mudes es repeteixen ací i allà, nombroses, entre les branques sens fulles, el pensament es torba i esdevé com obsés per visions de somni fantàstic.

Els pruners han estat l'esquer del pecat més d'una volta per a jornalers i fadrines; uns i altres s'amossen amb les primeres prunes, molt abans d'ésser veroles, perquè a verolar mai no deixen que hi arribin. Plantats al passant d'un corriol fet per a llur trànsit, jornalers í serventes han cercat, rient, sobre son cap i enmig del fullam verd, les prunetes mig grogues i de sobte, un alegre xisclet o un parell de roselles que esclaten en les galtes, denuncien el frau; en lloc de prunes, una mà ha trobat l'altra... Per això sempre que guaito les pruneres ric per a mi tot sol. No en menjarem cap fruit per anys que visquin, mes Déu me'n guard de tallar-les! No en fan poc, de servei en l'hort de casa!

Però qui el fa a mos sentits, entre tots els fruiters del jardí, és el cirerer. Tot un cirerer regi. Cada poc temps li hem de ratllar la soca per fer-li vessar saba i minvar així sa ufanor. És alt i embrancalat amb esveltesa; ses fulles són amples i d'un verd de salut perfecta; i a son temps, quan hi sangnen com punxades d'agulla les cireres, l'efecte ornamental és superb, fascinador. No en fa gaires de cireres i són agrenques, però és tan bell, tan bell, que sa sola bellesa el salva de la mort. La bellesa hauria d'ésser respectada sempre com quelcom sagrat i intangible, com quelcom enlairador i purificador de l'esperit, com quelcom més útil que totes les coses dites útils per conveniències d'ordre inferior.

El llorer; vet aquí un altre arbre que sols serveix per a fer-hi respecte en el nostre hort. Té força més d'una centúria i només se li coneixen els anys en la grandària i en la majestat.

Tot l'any atapeït de fullam olorós, posa una gran taca fosca, de caient divinament clàssic, sobre el cel, i fa d'alcoveta i bressol als pardals i caderneres que hi xisclen, es disputen, es becarregen i s'estimen, per cents, per milers, en sa demora del llorer.