M'estic rere el balcó de mon niu d'orenetes...


Obra:Impressions i records (p. 1321-1322)
Municipi:Escala
Comarca:Alt Empordà

testing image

De 6 a 7.

 

M'estic rere el balcó de mon niu d'orenetes, veient venir el capvespre.

El cel és groc de Nàpols en l'horitzó, grisenc argentat en el zenit. Les cases blanques es tornen de puríssim violeta pàl·lid, les que no són blanques, s'embruneixen. Els Pirineus, al fons, blaumorats i la muntanyola, rere mateix de les cases, d'un verd uniforme, fet de verd esmaragda, verd gris, saturn i negre. Ran de la Muntanya el groc baix de l'horitzó s'anima i es fa cadmi, que a poc a poc s'acarmina, ensems que el zenit esdevé d'un blau perdut que es va agrisant com si hi passessin per damunt fumeres imperceptibles. En el punt on el sol s'ha post hi ha un esclat d'or, que va deixatant-se i fonent-se en la color general que s'estén darrere la silueta moguda del clap de pins i el suau onejament de la muntanya nua.

Fressa de carros... Arrossegament de peus, xerramenta de dues o tres dones; canta una criatura; grinyols llunyans, d'un animal que turmenten potser gos, potser porc... no ho sé.

El groc carminós s'ha fet rosa pur, que s'ajunta amb el blau de dalt, fent violeta, que s'escampa per tot el cel, dominant a baix el cadmi i a dalí el prússia, aquest una mica més intens, llepat pel to fumós de l'ombra.

Les cases emblanquides semblen cranis en lloc fosc i les arroenten, ací i allà, intensament, tres o quatre pinzellades netes de saturn trencat amb blanc; són els llums elèctrics, de bombetes ja usades... —L'animal turmentat és un gos...— Les comares encar salmodien gansonerament.

Passa un llum darrere una finestra oberta, fent una taca viva de sang anèmica...

Sobre d'on s'ha post el sol s'entreveu, com una espurna d'argent daurat, la primera estrella.

Una dona crida diverses vegades: «Pereet»!... arrossegant llargament la veu. Dos gossos lladren. Se sent l'esquelloteig balandrejant de les cabres de la llet que fan el tomb.

Els Pirineus s'han esborrat en l'ombra indeterminable, i la muntanyola es confon amb les cases no emblanquinades.

Les que ho són, ressurten, delicadament tenyides de blau elèctric clar; el cel és prússia argentat, tot pigallat d'estrelles pàl·lides.

Fa lluna...

Toquen lentament set hores en el campanar; abans de caure el ressò de cada una d'elles, sembla que tremoli, suspès de les cordes del rellotge... Se sent una cantòria llunyana d'homes.

Cap més fressa que les veus humanes o el refrec de peus dels que transiten pel carrer. Els llums elèctrics ja no són pinzellades esteses de saturn, sinó crisantems groc de cromo, amb filaments de claror per fulles.

Uns ferrers piquen harmoniosament sobre l'enclusa... Tornen a passar les cabres...

Les veus no paren, però es destrien i són perceptibles isoladament.

Ja és de nit.

Octubre 1904