Quan hi arribàvem de retorn d'alguna d'aquestes sortides...


Obra:Encara no sé com soc (p. 30-31)
Municipi:Lladó
Comarca:Alt Empordà

testing image

Quan hi arribàvem de retorn d'alguna d'aquestes sortides tan matineres, ja trobava les meves germanes a punt d'anar a escola i me n'hi anava amb elles. A la tarda anàvem altra vegada a escola i en tornàvem a l'hora de berenar. La mamà ens donava una gran llesca de pa amb vi i sucre a cada una i baixàvem a la plaça a menjar-nos-la. Després jugàvem a cromos, a agulles i a bales. Però el que m'agradava més era fer escapades a l'hort, una mica lluny del poble, cosa que teníem prohibida. Hi havia una gran figuera i un pou sense brocal; al costat del pou, un roser que devia comptar molts anys perquè tenia la soca quasi tan gruixuda com un arbre. Aquell pou ens atreia com si al seu fons hi hagués un misteri. Una dona del poble s'havia suïcidat —feia d'això moltíssims anys— tirant-s'hi a dins; aquesta antiga història ens feia basarda i al mateix temps ens fascinava. Les roses del "roser del pou" eren d'un groc pàl·lid i cargolades; entre els seus pètals s'amagaven uns escarbats d'un verd daurat preciós. Jo els agafava amb por, perquè les seves potes rasposos se m'arrapaven als dits; després de contemplar-los detingudament, els deixava volar.

Sí; m'agradava molt mes viure al poble amb els nostres pares que no pas al mas de l'avi. Amb els papàs teníem molta mes llibertat. A casa tothom feia el que volia. La mamà, com que l'amoïnàvem tant i érem tants a amoïnar-la, ens deia que sí de tot; les escapades a l'hort estaven prohibides, com ja he dit, sobretot a causa del pou sense brocal; però passaven impunement. No recordo que ens haguessin castigat mai per aquesta causa; algun reny de paraula era tot el que arriscàvem.