L'època de Lledó ja té una explicació més clara...


Obra:Trena de cendra (p. 80-81)
Municipi:Lladó
Comarca:Alt Empordà

testing image

L'època de Lledó ja té una explicació més clara: l'Amadeu, el xicot que treballava a casa i em duia a coll-i-be quan sortíem del teatre, n'era fill i ens va oferir la seva casa. Tampoc no he sabut mai si ho era realment de seva o se n'havia apoderat gràcies a la seva condició de milicià o, senzillament, havent quedat deshabitada, ell l'havia ofert a tota una colla de persones que, per una raó o altra, cercaven un refugi lluny de les bombes i dels perills. Sigui com vulgui, allà dins ens hi aplegàvem famílies senceres o, millor dit, fragments de famílies que tenien el pare, els fills o els germans al front; o que, com en el meu cas, havien de seguir davant d'un negoci a la ciutat. De nou, jo tornava a ser trasplantada lluny de la meva Figueres, del meu carrer de Lasauca, dels meus pares i amics. Altre cop la tieta i l'àvia, cada dia més tristes i pansides, eren tota la meva companyia i amb prou feines l'alegria dels meus vuit anys podia suportar el seu aspecte abatut i absolutament pessimista.

Hi havia, però, altra gent alegre i confiada, nois i noies que tenien ganes de fer barrila, casades joves i xerraires que posaven bona cara al mal temps que ens tocava de viure. S'organitzaven jocs a la vora del foc mentre tots esperàvem amb impaciència els homes que tornaven de nits amb la seva càrrega d'aviram, patates o sucre que ens omplien d'il·lusió o, generaven, de vegades, agudes discussions entre les dones geloses d'alimentar llurs fills de la millor manera possible.

La llar encesa congregava els més fredelucs, entre els quals, com sempre m'ha passat, em comptava. Davant dels tions crepitants vaig descobrir la meravella canviant i encisadora del foc i em vaig familiaritzar amb l'olor de la llenya i de la cendra —que sempre més he associat a aquella època—. Un dia, una de les joves casades que formaven part d'aquella estranya, enorme família, es va desmaiar. Jo em vaig espantar molt, però ningú més no va compartir el meu ensurt; al contrari, tothom somreia d'una manera enigmàtica que a mi em desconcertava. Al cap de poc vaig saber que esperava un infant i que tot aquell enrenou era el resultat d'una de les fugaces aparicions del seu marit des del front. Aleshores vaig descobrir el poder fascinant del mascle que, en cosa d'hores, podia originar un trasbals que durava nou mesos i que acabava amb el naixement d'una criatura.

De nits, escoltàvem la ràdio, que tenia la forma d'una petita capella gòtica. Les notícies eren cada vegada mes aclaparadores. Jo descobria un solc profund en el front del meu pare i m'entristia només de veure el gran desencant que es llegia en els seus ulls. Comprenia que alguna cosa molt important per a ell s'estava allunyant i tot i el meu desconeixement de la política, ho interpretava com una gran desgràcia col·lectiva. El meu pare no s'equivocava, i jo ho sabia. El desenllaç s'acostava. També de la casa de Lledó ens en vam anar abans del final. Per una d'aquelles paradoxes que mai no he esbrinat, en el moment més agut dels bombardeigs i de la falta de tot, tornàvem a ésser a Figueres, fent del refugi de sota l'escala el nostre segon habitatge.