Un buf glacial de tramuntana baixava del Canigó...


Obra:Encara no sé com soc (p. 136)
Municipi:Jonquera
Comarca:Alt Empordà

testing image

Un buf glacial de tramuntana baixava del Canigó, que vèiem tot nevat com si el tinguéssim allà mateix. A la plaça major del poblet hi havia una trista animació; havien anat arribant durant la nit carros de pagès i camions esbalandrats atapeïts de fugitius que cridaven i gesticulaven en saber que les autoritats franceses havien tancat la frontera i no deixaven passar ningú si no duia la documentació en ordre. ¡La documentació en ordre! Entre els civils, homes i dones, vells i criatures, es veien també soldats que ja no obeïen a ningú, esparracats i fins descalços a despit del fred que es ficava al moll dels ossos; al lluny, a la ratlla de la frontera, vèiem en la mitja fosca de la matinada una resplendor com d'incendi. Vaig fer cua amb altres davant d'una instal·lació improvisada per la Creu Roja internacional, on donaven esmorzar; em van donar un pa i un pot de llauna amb cafè amb llet i vaig córrer a dur-ho a en Jordi. Tot fent cua havia sabut que un grup escolar de Barcelona en pes, mestres i criatures, passaria la frontera aquell dia; així que el nen s'hagué acabat el pa i el cafè amb llet me'l vaig endur a l'escola del poble. La directora del grup escolar parlava en aquell moment amb una colla de dones. Vaig obrir-me pas:

—Si poguéssim venir amb vostès... El meu marit és metge de batalló; no en sé res des de fa molts dies. Si no ha mort al front, el retrobarem a França.

La directora s'avingué a fer-me passar per mestra, però m'advertí que si bé anaven a França era per embarcar-se tot seguit cap a Anglaterra. Li vaig dir que ens quedaríem al primer poble de l'altra banda de la frontera, des d'on comptava telefonar a uns coneguts de Ceret.