testing image

La Jonquera

 

A la carretera de França els rengles de vehicles són llargs i espessos. Hi ha dos rengles que pugen i dos rengles que baixen i a cada instant s'entrebanquen els uns als altres. Sort que el cotxe de Bosch-Gimpera, que fa d'explorador, ens permet d'avançar, per bé que lentament i amb freqüents parades, fins a l'entrada del poble.

Ací l'embús és formidable: embús de cotxes, de camions i de gent. La frontera està oberta per tots dos costats, amb restriccions; però les formalitats de policia i de duana, tot i haver estat alleugerides, no permeten de passar via. Els carrers de la Jonquera són plens d'una gentada atapeïda, més resignada que impacient. Els dolors soferts acaben per donar una mena d'insensibilitat.

Si nosaltres haguéssim de fer cua rigorosament, en tindríem per dos dies. Bosch-Gimpera va resolent les dificultats, ara parlant amb un militar, ara amb un inspector de policia. Els explica que som bona gent, intel·lectuals amb llurs famílies, tot de vells, doncs i criatures. Per part de la policia som ben tractats. Ho serem igualment per la duana? Cal gestionar-ho. Amb el seu aire d'home atrafegat que s'ocupa de problemes difícils, Pau Vila se'n va a fer les gestions. Mentrestant la nostra petita caravana queda parada a la ruta, més enllà de la Jonquera. A partir de la duana el trànsit és molt menor; les formalitats de sortida fan l'ofici d'una resclosa que atura el gros corrent i només en deixa passar un raig.

L'aturada és més llarga del que esperàvem. Aviat seran les dotze. I hem sortit de Can Perxers sense esmorzar. Les provisions col·lectives dels expedicionaris són tan escasses que no permeten altra cosa sinó distribuir una mena de berenar. Veient que l'espera continua, la intendència del grup decideix de passar a les dones i a la mainada —els vells, ai las!, en som exclosos— unes preses de xocolata sense acompanyament de pa. Més tard, en vista que ja som més enllà de migdia, és servida una petita —petitíssima— ració general de pa i formatge.

Cap a dos quarts d'una compareix Pau Vila amb l'aire d'un home ensems satisfet i cansat.

—Ja està resolt tot —crida—. Podem tirar endavant;

no ens escorcollaran, ni ens faran obrir cap maleta.

Esclat d'alegria dins l'autocar. Les dones prorrompen en exclamacions. Passaran les joies, aquestes joies que eren llur preocupació principal. Dames i dametes es palpen amb delícia les arracades i es miren amb satisfacció els anells, les agulles de pit, els braçalets. N'hi ha algunes que deixen escapar uns dolços sospirs. L'emoció els fa oblidar les angúnies d'aquests dies.