Aquest pujolet sembla que l'hagin posat a dretes...


Obra:Visions de Catalunya III. (p. 37-40)
Municipi:Jonquera
Comarca:Alt Empordà

testing image

Aquest pujolet sembla que l'hagin posat a dretes en aquest lloc per contemplar la gran escena a bell ull i no perdre detall. I ara us diré quin es el llibre que tinc obert a les mans. ¿Quin voleu que sigui sinó la «Crònica» de Muntaner?

Ací hi ha, per exemple, aquest capítol... Hola! Què es això? Guaiteu cap a la banda del Pertús: sembla que una immensa furimó de francesos estampeixen de ferm per en­trar, de tortes o de mortes, a l'Empordà. La nostra gent no els deixa passar... s'hi fa a cops de roc, a punyades i a mossegades. ¿Què deuen voler aquests francesos? Són la host del rei Felip, i compteu si en serà de formidable que, en atendar-se al Rosselló, s'han estès de Perpinyà fins al Boulou, a la frega del riu Tec. Però no tingueu por, per ara; no entraran pas. ¿Veieu els catalans, amb el rei En Pere, els seus barons i mainades com guarden els passos del Pirineu? Ben poquets són, és cert; però així i tot no es descoratgen. Són forts, són valents, són braus com feres...

Què s'esdevé, ara, dalt el coll de la Maçana? Tot d'una s'hi ha armat un gran brogit i una cridòria terrible... El coll de la Maçana és aquell portell de la ratlla de les Alberes, sobre mateix de l'ermitatge de Sant Quirze. De cop, també, la nostra gent que barra amb llurs cossos el coll de Panissars, s'esventa a córrer serra avall, tot cridant enfellonida: «Traïció, traïció!» Sí; la traïció és ben certa. Anit passada, dos frares d'Argelers han menat el rei Felip per una amagada sendera que va a sortir dalt la Maçana... Guaiteu, quina negror de francesos! Déu ens valgui... Ja s'aboquen a la carena, ja tomben cap ací com la torrentada inflamada d'un volcà. Què serà de nosaltres, dels nostres pobles i de la nostra terra benamada!

El rei Felip...? Ja el veig. És aquell genet que ara davalla tram-tram, per la costera de Sant Quirze... No somnio, no... Va satisfet, urcós i decidit. L'acompanyen els seus fills Felip i Carles; l'un és l'hereu de França, l'altre el nou rei d'Aragó, elegit pel Papa. No em feu riure...! Doncs, per aquest rei de cartó, per aquest «rei del vent i del xapeu», es fa, precisament, tota la festa. Alto, alto... ¿No us ho deia? ¿Veieu aquell home maixant i esprimatxat que cavalca en una mula blanca costat a costat de Carles? És el cardenal legat del Papa, portador de la croada que ha de desposseir el nostre veritable rei, el nostre Pere el Gran d'Aragó. Això és una història que ja ve de qui-sap-lo lluny, sí, de llavors que el rei En Pere anà a conquerir Sicília, d'on amb quatre cops de maça foragità els angevins... Però, ai!, deixem-nos de contalles. Bon goig de fugir rabents d'aquest pujol i recular amb molt de compte cap a Girona, cap a Hostalric, cap al Vallès... L'enemic s'acosta i ja s'escampa pertot com un flagell. El «rei del xapeu» se'n ve dret a Llers per tal d'ésser ungit dalt el castell, amb l'oli sant que duu el cardenal, mentre la seva host va calant foc als pobles, als boscos i als sembrats i deixa arrasada i calcigada aquesta terra empordanesa, una hora abans tan bonica, tan tendra i tan graciosa...

I, on són, els catalans? Els catalans...? No tingueu quimera, no, que ja els tornarem a trobar. Ara, girem full i descansem una estona l'esperit. Em fan mal els ulls de tant mirar!