testing image

Al tret romàntic unia un misticisme molt en la línia cabetiana de la qual se separava només pel que fa a la religiositat de Cabet. Tanmateix, Monturiol, sense ésser creient, es veia atret per allò que aquells socialistes primerencs anomenaven el comunisme dels primers cristians, precisament pel que havia tingut de revolucionari en el seu dia. La liberalitat de la seva ideologia, compatible amb aquesta posició, li va permetre de mantenir una estreta amistat amb un jesuïta, el pare Vinader, durant els últims temps de la seva vida, amb qui parlava de tot menys de religió; només una vegada varen tocar el tema i Monturiol va fer prometre al religiós que no aniria a visitar-lo en el moment de la mort a fi d'evitar d'aquesta manera l'enutjós rebuig que hauria estat incompatible amb l'amistat professada. Cal dir que el P. Vinader va complir la promesa.

En canvi, fou enterrat segons el ritus catòlic, contrariant així el seu desig explicitat en diverses ocasions. Algú ha adduït, a fi de justificar tal decisió per part dels familiars, la difícil situació del seu gendre, llavors director de la filatura «La Española» de Sant Martí de Provençals, enfront del consell d'administració de l'empresa. Fos com fos, les causes de tan delicada, i moralment compromesa decisió, restaran inèdites en el misteri de la història íntima i personal, i doncs no verificable, dels protagonistes. Sembla, tanmateix, que ens trobem davant d'una conducta que constitueix una resposta determinada a la pressió exercida per una societat com la de la Restauració que tornava a discórrer pel camí del conservadorisme, de l'ortodòxia, de la moral del què diran. Pressió, cal reconèixer-ho, que es feia difícil de sostenir en aquelles circumstàncies.