El punt més alt a què arriba Ventura...


Obra:El meu país (p. 432-433)
Municipi:Figueres
Comarca:Alt Empordà

testing image

El punt més alt a què arriba Ventura és la melodia del «Cant dels ocells», que ha estat tan elogiada i és tinguda per una de les millors melodies del pentagrama. Totes les seves sardanes tenen, però, un aire inconfusible: la netedat melòdica, el sentimentalisme popular, la febreta malenconiosa, tot organitzat en la trama, pagesa, de vegades taujana, de vegades nasal, del flabiol, del fiscorn i la tenora. Amb aquest bagatge, Pep i els seus músics anaven de poble en poble. Avui és ja una mica difícil de comprendre la dimensió social que tingué aquest home. Fou considerat, primer, com un innovador: a ell es deu, principalment, la transformació del magre i monòton contrapàs en la sardana llarga, que ha quedat com una fórmula modèlica; fou tingut per un excels compositor de tendència innovadora. Avui ens podrà fer riure que els rescalfats italians de Ventura poguessin representar una innovació. Però les coses són així i en relació a la música popular i a les cançonetes polítiques del temps, generalment de gust francès i de reflex revolucionari, fou un innovador. Com a compositor tingué un èxit immens — un èxit, però, revelador de la vida que la sardana portava en germen. Fou considerat, finalment, un prodigiós executant. De testimonis oculars, en deuen quedar poquíssims, però la tradició és viva. Amb la seva cara de tempestat quan tocava la tenora, semblava que s'hi adormia...