Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res...


Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

Miquel Martí es casà amb Dolors Feixas el 7 de maig de 1956. L’escriptor Emili Teixidor hi féu de fadrí major i en Josep Maria Castellet hi signà com a testimoni. Un cop casats es traslladen a viure en aquesta casa de la Costa del Ter, a casa els sogres, on residiran vint-i-quatre anys. Aquí naixeran els fills, Maria Àngels i Jordi; aquí se li declararà la malaltia de l’esclerosi i, aquí, finalment, escriurà el gruix central de la seva obra poètica: des d'El poble (1956-1958) i La fàbrica-1959 fins a L'àmbit de tots els àmbits (1981), dedicat a la Dolors, passant per Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgra- fiats a la mateixa paret (1974), Quadern de vacances (1975) i Estimada Marta (1978), entre altres títols. Dels poemes inicials de la secció, el primer, de Si esbrineu d’un sol gest, inspirat en l’amor a la parella, i els altres, de Vint-i-set poemes en tres temps, La pell del violí i Quadern de vacances, ja amarats del pessimisme que li destil·la la malaltia, passarem a poemes de dos llibres, Estimada Marta i L’àmbit de tots els àmbits, que inicien la nova i decisiva etapa de creació poètica marcada per un vitalisme i una reflexió sobre el propi món i la relació amb els altres, que presidirà tota l’obra restant. És l'ultima casa a l'esquerra pujant el carrer i des del seu costat es pot contemplar La Blava just a sota.

testing image

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.