Les riallades i truculències del senyor Jordi...


Municipi:Figueres
Comarca:Alt Empordà

testing image

Les riallades i truculències del senyor Jordi m'animaren, i en sortir de casa seva em vaig sentir més alleugerit. Anàrem a dinar a can Roig, a la Rambla — al primer restaurant que he conegut, i a primera hora de la tarda férem cap a l'institut.

Tot pujant el carrer de Cervantes, abans Sant Pau — Sant Pau i Cervantes estan com gat i gos, a Figueres —, m'envaí una gran depressió. Arribàrem a la plaça de l'institut, que feia pena de veure, i per la portalada entràrem al pati, que era ple de brogit de criatures i de senyors respectables que devien ésser llurs pares i que es passejaven per sota els claustres, fumant cigars gruixuts. Em semblà que l'aire era carregat d'emanacions vespasiàniques molt saturades i vives.

— Edifici oficial! — digué el meu pare amb un aire sentenciós i trist.

L'Institut de Figueres és un convent de caputxins desafectat. Quan, el 1753, regnant Ferran VI, hom decidí construir el castell militar de Sant Ferran, basat en el sistema de fortificacions de Vauban, els caputxins, que tenien un convent meravellós rodejat d'oliveres i de vinyes en el lloc en què està emplaçat el castell, el vengueren por 15.000 lliures barcelonines. Amb aquests diners els frares edificaren en el raval de més a migdia de Figueres, un nou convent, edifici quadrat, d'un pis, d'estil bordai, amb un pati que té un pou al mig i un claustre interior desproveït de tota mena d'esperit. Del convent antic conservaren només els escuts, que són l'única cosa noble que conté l'edifici actual. Són tres pedres, la del mig de les quals representa un calvari. Les creus laterals són decapitades i la del centre és la creu de Lorena. A banda i banda hi ha dos escuts nobiliaris. A sobre, una data: 1564.

L'any 1907 l'edifici es trobava en un estat lamentable, molt pitjor probablement que quan el deixaren els frares. En el pis de dalt hi havia l'internat dels alumnes i a peu pla les aules amb un rètol a sobre cada porta. Aquestes portes eren baixes i estretes, pintades de negre, amb el forat rodó de la gatinera. En els quatre angles del claustre, quatre mingitoris, que semblaven garites de soldats, emanaven gasos asfixiants. Damunt de cada porta hi havia rètols pomposos. Hi havia un Gabinete de Historia Natural amb quatre ocells dissecats i uns cristalls de cartó mastegat. També hi havia una Càtedra de Agricultura amb un arado patatero, una sulfatadora anacrònica que semblava un físcorn i dins d'uns armaris uns pots de vidres amb llavors corcades de faves, de pèsols i de mongetes de l'època de Maria Castanya. Les aules eren fosques i brutes i el material escolar a penes es podia tenir dret.

Ens acostàrem al quadre d'avisos de l'establiment i llegírem els papers a través d'una espessa tela metàl·lica. Resultà que els exàmens començaven aquella tarda mateix. Ja no ens moguérem més dels claustres. Els membres del tribunal trigaren una hora llarga a venir. Aquesta hora fou un turment. Durant aquest temps se m'infiltrà en la memòria subconscient tot el que tenia al davant i m'hi ha quedat flotant i insolent. Vaig comptar una infinitat de vegades els arbres del pati. El número m'ha quedat gravat: trenta-vuit arbres, tristos, assedegats i vells. Al costat del pou, repenjat a l'arc, hi havia un home de pèl vermellenc que venia gasoses, avellanes i cacauets.