Aleshores ja era més grandeta...


Obra:Trena de cendra (p. 72-73)
Municipi:Figueres
Comarca:Alt Empordà

testing image

Aleshores ja era més grandeta, potser tenia vuit o nou anys, perquè vaig sortir sola de casa per anar a buscar una amiga que vivia al mateix carrer. L'amiga ja era fora i els seus pares no van saber dir-me si havia anat al Passeig Nou o a la Rambla. Després d'un moment de vacil·lació —en realitat, em trobava a un punt equidistant d'aquests dos llocs— em vaig encaminar cap a la Rambla. Hi havia gent que prenia el sol amb els cotxets de la mainada, vells asseguts als bancs amb el bastó entre les cames, senyors que venien de comprar el diari i de recollir la dominical safata de dolços de la Marcel·la. El cel era blau, tibant: un cel típicament empordanès.

Quan va esclatar la primera bomba —la primera bomba de la meva vida— un instint primari em va fer posar a córrer cap a les cases més properes. Vaig saltar per damunt del parterre que envolta la Rambla i vaig travessar el carrer com un llamp, a despit d'una moto que agafava el revolt com folla. L'escala on vaig entrar era plena de gent repenjada a la paret tot intentant de no perdre la serenitat. No tenia por. Estava com meravellada que allò tan important i decisiu em passés a mi, estant sola, sense els meus pares. Em causava estupor també el terror histèric de la gent adulta.

Quan les sirenes van tocar indicant que l'alarma havia passat, tots vam llançar-nos al carrer àvids de comprovar els efectes de les descàrregues que durant uns llarguíssims minuts havien eixordat les nostres orelles. Un núvol de pols espessa ho envaïa tot, però el cel, el cel blau del meu país, continuava oferint la mateixa imatge beatífica de sempre. La gent cridava i plorava i només de començar a caminar vaig veure venir la meva àvia, amb els cabells blancs desfets i la mirada extraviada, buscant-me pel mig de la multitud. En trobar-me m'abraçà fortament i es posà a sanglotar. Jo em sentia ressuscitada, estimada. Això sempre ha estat el més important per a mi. Agraïa a les bombes que acabessin de convertir-me en algú infinitament més important del que havia estat fins aquell mateix dia.

La meva amiga, com jo, se salvà d'una mort segura gràcies a no trobar-se al Parc aquell matí de diumenge, però molta gent hi morí. El cap d'una nena de la meva edat aparegué dalt d'un arbre. Els membres de molts infants que jugaven innocentment quedaren escampats entre els bancs i els arbres del nostre Parc. La guerra es convertia en quelcom tan repugnant i abominable que no perdonava ni tan sols les criatures.